El Suïcidi (Émile Durkheim)

Índex

1. Per tal de conèixer i entendre a Durkheim....................................................................3

1.1. Biografia..................................................................................................................3

1.2. Breu recorregut per les seves obres.........................................................................4

1.3. El fet social com a objecte d’estudi........................................................................7

1.4. El mètode sociològic...............................................................................................8

2. Anàlisi de l’obra El Suïcidi.........................................................................................11

2.1. El suïcidi com a fet social......................................................................................11

2.2. Le Suicide (1897)..................................................................................................11

3. Reflexió final...............................................................................................................16

4. Bibliografia..................................................................................................................20

1. Per tal de conèixer i entendre a Durkheim.

1.1. Biografia

Émile Durkheim va néixer el 15 d'abril de 1858 a Épinal (Lorena, França), en el si d'una família d'origen jueu. El 1879 va ingressar a l'Escola Normal Superior de París, on va estudiar, entre altres, amb Fustel de Coulanges. L’anomenaven "El Metafísic" a causa del seu marcat interès per les qüestions filosòfiques. El 1882 es va llicenciar en Filosofia, disciplina en la qual es va formar sota la influència del positivisme i l'evolucionisme.

Per abordar l'anàlisi de la realitat social, va cursar estudis específics a França i Alemanya durant el 1785 i el 1786, llegint les obres d'alguns dels precursors de la sociologia, entre ells dels francesos Montesquieu i Tocqueville i dels alemanys Simmel, Tönnies i Wundt . Però va ser Auguste Comte qui el va marcar més profundament, transformant-lo en el seu hereu i continuador.

Va ensenyar Pedagogia i Ciències Socials a la Facultat de Lletres de la Universitat de Bordeus des del 1887. Al 1893 va publicar la seva tesi doctoral, La divisió del treball social, i dos anys després Les regles del mètode sociològic. Durant 1896, els seus cursos sobre Sociologia es van convertir en la primera càtedra d'aquesta disciplina a França. A l'any següent (1897) va publicar El suïcidi.

Als inicis del segle XX (1902) va ser nomenat professor suplent de la Càtedra de Pedagogia de la Sorbona de París, on obtindria la titularitat al 1906. El 1911 va publicar la seva comunicació al Congrés de Filosofia de Bologna, Judicis de realitat i judicis de valor, i, el 1912, Les formes elementals de la vida religiosa. El 1913 se li va permetre canviar el nom de la seva càtedra pel de "Sociologia".

La mort del seu fill (1915), al front de Salònica durant la Primera Guerra Mundial, el va sumir en la depressió i debilitar la seva salut causant la seva pròpia mort (París, 1917).

A la seva mort van ser publicats Educació i Sociologia (1922), Sociologia i Filosofia (1924), L'educació moral (1925) i El socialisme (1928).

1.2. Breu recorregut per les seves obres.

L'obra durkhemiana comprèn un conjunt de treballs que es podrien resumir en set punts bàsics:

1) La solidaritat social.

El primer treball important, començat el 1884 i defensat com a tesi doctoral, va ser publicat amb el títol de La divisió del treball social (1893). Es tracta d'un dels llibres considerats dels més importants de la història de la sociologia. El seu objectiu central és doble: Per una banda, explicar el naixement del món modern per mitjà dels conceptes de divisió del treball i de dret repressiu o restitutiu, i d’altra banda, criticar la seva viabilitat establint la relació desitjable i necessària entre coneixement positiu i judici normatiu.

2) La sociologia com a ciència autònoma.

En els seus escrits de joventut, Durkheim estudia críticament els precursors de la sociologia (Montesquieu i Rouseau, Saint-Simon i Comte, Spencer i Espines) i concentra les seves anàlisis sistemàtiques sobre la sociologia de la família. Al costat de la divisió del treball, dues grans obres llancen definitivament la sociologia durkheniana. 1) Les regles del mètode sociològic (1895), un nou discurs del mètode que defineix els principis epistemològics de una ciència positiva destinada a sobrepassar els estudis abstractes dels precursors hi ha abordar el coneixement concret de les societats humanes. 2) El suïcidi (1897), un estudi sociològic eminentment estratègic destinat a provar que un fenomen tingut per purament individual es pot explicar com a fet social profundament depenent del grau d'integració de les institucions socials (religió, economia, família).

3) L'educació i la pedagogia.

Parlant sempre com a sociòleg, Durkheim va ensenyar tota la seva vida la pedagogia, "cosa eminentment social". Els seus cursos sobre la Història de les teories de l'educació i l'educació intel•lectual a l'escola primària han estat conservats només en part. El seu article "Educació", publicat en el Nou Diccionari de Pedagogia i d'Instrucció Primària (1911), constitueix un resum de la seva teoria de l'educació. Els seus grans cursos de Bordeus i de París sobre l'educació moral i sobre l'Evolució de la pedagogia a França (dels orígens al renaixement i d'aquest als nostres dies), van ser publicats el 1925 i el 1938 respectivament.

4) L'economia, la política i el dret.

Dos grans treballs concentren l'atenció de Durkheim sobre aquests importants elements de la vida social. El socialisme (1828, obra pòstuma) comprèn el seu curs sobre la història del socialisme i del comunisme, que partint de la filosofia econòmica, jurídica i política del s. XVIII i estudiant en particular l'obra saint-simonians, porta a una posició eminentment crítica: "no hi ha en la història una crisi tan greu com la que travessen actualment les societats europees". Les lliçons de sociologia. Física de les costums i del dret (1950, obra pòstuma) recull diversos fragments dels seus cursos dividits en dues parts: la solidaritat de grup (la moral professional i la moral cívica) i les solidaritats universals (el respecte de la vida i el dret de propietat). Aquests estudis són una invitació a comprendre els mecanismes que regeixen la vida social per poder tractar els problemes humans de la societat contemporània.

5) La moral.

Un tema constant i una evident frustració. A part de diverses consideracions de circumstància com La ciència de la moral a Alemanya (1887), La determinació del fet moral (1906), Judicis de valor i judicis de realitat (1911), Durkheim no va poder produir la gran obra que preveia la seva "Introducció a la moral "escrita just abans de morir. Aquesta última indicava tres grans temes, el concepte de moral, el paper del moralista i, sobretot, la concepció i el desenvolupament del mètode propi a una ciència de la moral pel nostre temps.

6) La filosofia.

A diferència de M. Weber, la formació de base són la història i el dret, i igual que Marx, Durkheim comença la seva vida intel•lectual amb l'estudi de la filosofia (en particular Kant i els clàssics de l'humanisme francès). És més, bona part dels seus articles seran publicats en revistes especialitzades en aquesta disciplina, com "Representacions individuals i col•lectives" (Revista de metafísica i moral, 1898). Aquest treball, que preludia justament a la seva principal aportació filosòfica sobre els fonaments d'una teoria sociològica del coneixement, serà desenvolupat en la seva obra de maduresa Les formes elementals de la vida religiosa (1912).

7) La religió

Profundament influït per la seva educació en la tradició jueva i per la seva fe constant en "la religió de la humanitat", l'autor De les formes elementals de la vida religiosa presenta un monument intel•lectual destinat a provar la funció decisiva del sentiment religiós. Comprendre la religió com a relació amb el sagrat, sense relació necessària amb els conceptes de divinitat i de més enllà, té una importància extrema per a la ciència de l'home: saber, en efecte, que l'experiència religiosa no és un fenomen especialitzat viscut només per determinats individus i cultures, sinó un fenomen universal. Per què universal? Perquè en tota ocasió, en tot temps, en tota civilització i en tota cultura, tradicional o moderna, els éssers humans necessiten una orientació transcendent, una relació amb una realitat absoluta o sagrada que els permeti fundar i desenvolupar la seva recerca d'identitat personal i col•lectiva . La religió és al capdavall una experiència en si respectable, una experiència real i no el fruit d'un pur acte imaginatiu, en una experiència l'objecte de culte no té un caràcter hipotètic, sinó substantiu, ja que la causa objectiva, universal i eterna de la religió és la humanitat. Així, una tasca clau de la ciència de l'home és descobrir concreta i críticament com els diferents grups humans sacralitzen les dimensions individuals i que els constitueixen.

...