PAC 3. Teories I Institucionalitzacions De L'educació

PAC 3. TEORIES I INSTITUCIONALITZACIONS DE L’EDUCACIÓ

ACTIVITAT 1.- Una petita introducció que contextualitzi l'autor i l'obra.

Zygmunt Bauman (Poznań, Polonia, 1925) és un sociòleg i filòsof polac conegut pel seu concepte de modernitat líquida. Va ser guanyador del Premi Príncep d’Asturies de la Comunicació i les Humanitat l’any 2010.

Durant la seva joventut, va fugir del nazisme i el combaté formant part de l’exèrcit roig. Es va convertir en una figura central de l’escola de sociologia de Varsòvia i va participar en l’intent regenerador del socialisme al 1956 des de posicions ideològiques renovadores del marxisme, a partir de la influència dels plantejaments gramscians. Això, el va portar a tenir un enfrontament cada vegada més obert amb la ideologia oficial del règim, amb la consegüent prohibició de les seves activitats i, finalment, el seu exili a Anglaterra. Actualment, segueix a aquest país i encara imparteix docència com a professor emèrit de sociologia a la Universitat de Leeds, havent ensenyat sociologia a Israel, Estats Units i Canadà. En els últims anys, Zygmunt Bauman s’ha convertit en un protagonista a tenir en compte dins del debat sociològic del nostre temps.

La seva obra va començar als anys 50 i tracta de qüestions com: les classes socials, el socialisme, l’holocaust, l’hermenèutica, la modernitat i la postmodernitat, el consumisme, la globalització i la nova pobresa.

Bauman realitza una reflexió sociològica sobre la societat actual, després de l’esfondrament del sistema de “socialisme real”, partint de la realitat social dels països “avançats”. Sobrepassant el pensament feble i el relativisme elevat a la categoria d’absolut, Zygmunt Bauman realitza una anàlisi potent i globalitzadora vertebrada sobre diferents eixos bàsics: el pas del temps linial al “temps puntillista”, l’hegemonia aclaparadora de la cultura de consum – del consum (quantitat) front a la qualitat (duració) -; el sistema socioeconòmic actual que fa evident la contradicció entre l’augment extraordinari de la capacitat de producció de bens i serveis i el desenvolupament de productes cada vegada més efímers i volàtils en un sistema de treball més precari; la qüestió de la identitat esdevinguda cada vegada més esmunyedissa, fràgil i provisional – arribant a la pèrdua de la capacitat per a les interaccions reals i un auge de la comunicació “virtual” –; i a l’entronització d’una mena de “carpe diem” barroer que respon a un món sense compromisos ni valors duradors.

En Els reptes de l’educació en la modernitat líquida, Bauman recull les seves aportacions en la conferència que va pronunciar a Barcelona el maig de 2006. En aquest, es planteja el lloc que ocupa l’educació en el context de la modernitat que ha definit com a «líquida». És a dir, aplica la teoria de la modernitat líquida a l’àmbit de l’educació. Aquest concepte de “liquiditat” en la modernitat, està en contraposició de una modernitat sòlida. Bauman entén que, a diferència de la modernitat líquida, la sòlida conserva la seva forma i persisteix en el temps. En canvi, la modernitat líquida és efímera i volàtil i es transforma constantment. La metàfora de la liquiditat és l’adequada per aprehendre la naturalesa de la fase actual de la modernitat. Per l’autor, en l’actualitat ens trobem en la fase de la dissolució dels sòlids. Els sòlids s’estan fonent, el moment de la modernitat líquida.

Mantenint aquest concepte de liquiditat, l’autor descriu la pedagogia líquida com aquella manera de fer i pensar sobre educació caracteritzada per la provisionalitat, la inconsistència i l’”anar tirant”. Aquesta descripció, la observem en diferents reflexions i actituds dels professionals de l’educació. No obstant, la pedagogia líquida pot ser la solució a mals que afecten al sistema educatiu actual, com imposar la flexibilitat diària, en front a la rigidesa de les administracions; alleugerar les accions, en front a la teoria feixuga; o fomentar la plasticitat i l’elasticitat que exigeix l’aula, en front a l’encarcarament de la càtedra (Prats, 2003-2004). La metàfora hídrica de Bauman es fonamenta en cinc arguments, relatius als cinc pilars del projecte modern: l’emancipació, la individualitat, l’espai–temps, la feina i la comunitat.

L’autor en aquesta obra, inicia un anàlisi de la concepció actual del temps, sobre la conquesta de la identitat individual i el maneig del diluvi d’informació, per definir l’actual dinàmica de l’ensenyament. Bauman postula que cal que entenguem l’educació com un procés al llarg de tots els anys com a garantía per a la convivència i la vida democràtica. L’educació ha de combatre la ignorància, donar poder a l’individu i nodrir la voluntat dels ciutadans per a viure el present en la seva fugacitat i encarant el futur. Segons paraules del mateix autor:

“L’educació ha de “capacitar” l’individu per a prendre decisions i actuar eficaçment. Aquesta capacitat no només ens ha de permetre participar adequadament en un joc creat per altres, sinó també arribar a influir sobre els propòsits del joc. I segueix: “La dominació per mitjà de la ignorància i la incertesa cultivades deliberadament és més efectiva i més barata que no pas l’exercici del poder basat en la confiança en el debat, en l’anàlisi dels fets i en l’esforç sostingut per posar-se d’acord (…)” (Bauman, 2006).

D’aquí, prové el concepte d’educació per a tota la vida, que no és un invent recent, sinó que es troba a la base de la cultura clàssica. Els individus han d’aprendre i oblidar, seleccionar i desestimar. És a dir, dóna importància a entendre que cal aprendre sempre, durant al llarg de tota la vida de l’individu, perquè la formació no acaba mai. Ara bé, una altra cosa ben diferent és que el poder, en un entorn globalitari, es dediqui a eliminar l’escola com a ascensor social, i en excusa per precaritzar milions d’existències.

ACTIVITAT 2.- Destacar i explicar les quatre o cinc aportacions principals de l'obra.

El temps lineal i el temps puntillista i la tirania del moment. Segons Bauman, a l’era de la modernitat líquida el temps no és cíclic ni lineal, al contrari, aquest temps és, com anomena ell, “puntillista”. És a dir, aquest és desintegrat en varis fragments diferents i cadascun d’aquests es redueix a un punt aïllat del continu. Aquest temps és característic de la societat consumista on vivim. Segons Bauman, els actes de consum tenen un caràcter atemporal – com els punts en el temps puntillista – de manera que cada consumició es produeix aïlladament, de manera única i sense guardar relació amb les anteriors ni amb les posteriors. És a dir, es dóna uan preeminència a la instantaneïtat, permetent un ràpid oblit del passat i la irresponsabilitat per a les conseqüències futures. S’entén el temps com fracturat en una multitud de moments que porten a la repetició del cicle de consumir, desprendre’s de l’objecte consumit i desitjar un nou objecte. Segons Llasana i González (2007-2008), esmentant a Bauman, una concepció fragmentària del temps comporta que «[…] la modernitat líquida ofereixi una llibertat dins a un grau mai no vist, completament inconcebible en qualsevol altra societat que coneguem» (Bauman, 2006, p. 9) i que «[…] la “tirania del moment” que caracteritza la modernitat tardana, amb el precepte del carpe diem, ha substituït la “tirania de l’eternitat” premoderna i el lema del memento mori» (Bauman, 2006, p. 11). És evident que llibertat il•limitada i «tirania del moment» són dues característiques força incompatibles amb una visió tradicional de la institució escolar, que s’ha sustentat sobre els pilars del «límit-control» i de la motivació diferida («aprenguem això per tal que en un futur…»). Des d’aquesta concepció, podem concloure que només existeix l’ara mateix, tot es sotmet a la dictadura d’allò que és efímer, a la ràpida caducitat que dificulta la tasca de bastir seqüències de sentit. Conseqüentment, s’afebleix la possibilitat de criteri, es fomenta el dictat de la moda, la manca de compromís, la cultura del distanciament, de la discontinuïtat i de l’oblit. . Eriksen (2001) parla del terme tirania del moment com a característica important de la societat contemporània, i afirma que “el passat i el futur, com a categories mentals, són amenaçades per la tirania del moment [...]. Fins i tot, el mateix “avui” està en perill ja que el moment següent arriba tant de pressa que costa molt de viure el present. Per Bauman, relació passat i futur”. Bauman agafa aquesta idea i aplica el tractament de la puntillització, el moment queda esbiaixat per les dues bandes. “Els seus límits amb el passat i el futur es transformen en abismes, sortosament insalvables”. Seguint a autors com Bertman, Elzbieta Tarkowska, explica el concepte dels humans sincrònics, que “viuen només en el present” i que “no fan cap cas de l’experiència passada i de les conseqüències futures dels seus actes”. Vivim en una cultura del present (Presentist culture) on es dóna importància a la velocitat i l’eficàcia.

L’identitat esmunyadissa: Una concepció inestable de la identitat. Segons Bauman (2006), aquesta és la base de la nova posició centrada en la idea què la societat contemporània dóna a les preocupacions relatives a la identitat. La identitat, com el temps, ha patit un procés de puntillització i, actualment, s’entén com un atribut del moment (Bauman, 2006). Avui en dia, la identitat no es “projecta una sola vegada i no s’acaba mai de contruir”, sinò que

...