La Motivación

SÍNTESI

FACTORS INTRAPSICOLÒGICS DE CARÀCTER MOTIVACIONAL, AFECTIU I RELACIONAL DEL PROCÉS D’APRENENTATGE.

ÉS POSSIBLE ATRIBUIR SENTIT A L’APRENENTATGE?

ACTIVITAT 2

BLOC III

Psicologia de l’Educació a l’Etapa d’Infantil

1er 2B

Dofins

TARDOR 2009

Al bloc anterior vam donar resposta a la pregunta formulada atenent a tots els factors cognitius que prenen part a l’aprenentatge. Vam concloure que, l’aprenentatge significatiu és el que s’havia de potenciar a l’escola. L’aprenentatge significatiu és **********************************************************************Per tal d’afavorir aquest aprenentatge una de les condicions que s’havien de donar era l’actitud favorable de l’alumne. En aquest vessant, la motivació és el factor clau per tal de fomentar l’atribució de sentit.

A continuació detallarem quins aspectes intervenen i son rellevants per enriquir aquesta actitud positiva davant allò que aprenem.

Davant la pregunta què ens motiva a aprendre, trobem en primer lloc els interessos, o les metes que té l’alumne quan s’enfronta a un nou contingut. Aquest interès, guia i orienta la disponibilitat personal cap a l’aprenentatge. A grans trets troben dos tipus de metes, les que venen motivades de manera extrínseca i les motivades intrínsicament. Les metes intrínseques estan directament relacionades amb la tasca que s’està desenvolupant. L’alumne experimenta que va aprenent alguna cosa i que va millorant les habilitats prèvies. Incrementa el desig de millorar la pròpia competència la qual cosa genera un resposta emocional gratificant. Aquesta resposta fa que l’alumne percebi que està realitzant la tasca per pròpia iniciativa, pel seu propi interès. En cap cas té la sensació que el que fa ve imposat per algú altre (Alonso Tapia, 1990). Tal i com identifica Csikszentmihalyi (1975) les “activitats autotèliques” són les mes gratificants per ser un fi en elles mateixes. Per exemple, un nen de 4 anys que vol ser astronauta gaudirà realitzant alguna activitat en la qual pugui aprendre qüestions relacionades amb l’espai, els planetes, ....

Les metes que venen donades per la motivació extrínseca tenen interessos que estan fora de la tasca a realitzar. Aquí podríem incloure tot tipus de recompenses, càstigs o amenaces que fan que l’activitat es realitzi. Aquest tipus de metes no es relacionen amb aquest tipus d’aprenentatge tot i que es pot utilitzar per promoure’l. Dintre de la motivació extrínseca hi ha les metes relacionades amb el jo que consisteixen en experimentar que s’és millor que els altres, evitar la vergonya o la humiliació del fracàs.

Una altra meta que està relacionada amb la motivació extrínseca són les relacionades amb la valoració social, per exemple l’aprovació de pares o professors que són referents per l’alumne per evitar el rebuig.

Per tant, les metes extrínseques adquireixen un valor instrumental deixant de ser l’aprenentatge un fi en si mateix.

Un exemple de motivació extrínseca seria el cas de Núria Tamayo. Va estudiar la carrera de econòmiques sense tenir cap tipus de vocació i la va acabar motivada per les bones notes que treia i se li donava bé; un altre factor important va ser perquè aquesta carrera tenia bones sortides professionals i tenia un reconeixement social.

Els patrons prototípics de la motivació en el context escolar es poden classificar en tres tipus: quan la meta és aprendre; quan es busca la valoració positiva; i finalment quan la meta és evitar valoracions negatives.

Quan la meta és aprendre, els alumnes mostren un gran interès i gaudeixen aprenent. S’enfronten a la feina com un repte i demanen ajuda quan la necessiten i se senten a gust perquè entenen les coses. Aquesta actitud promou un ús estratègic del coneixement i comporta una correcta autoregulació.

L’alumne que busca aprendre es pregunta com pot resoldre la tasca, repassa el que han fet i busquen informació addicional. Davant el fracàs, l’alumne amb una motivació intrínseca busca solucions i fa un ús correcte de la metacognició, reflexiona sobre el seu propi procés d’aprenentatge . Podem dir que està basant el seu aprenentatge a l’orientació a l’acció. Mentre el professor explica es pregunta què ha de fer per aprendre, què vol dir. Quan realitza la tasca busca diferents relacions que tinguin a veure amb aquesta i, davant els errors, es pregunta que ha fet malament i com ho pot corregir o millorar per aprendre-ho bé. Tot això, està relacionat amb l’autoregulació.

L’orientació a l’acció comporta un enfocament profund. Es relacionen les noves idees amb el coneixement previ, es comprova la coherència del procés amb les conclusions , en definitiva es transforma la informació per comprendre les idees i dotar-les de sentit.

Per una altra banda, quan la meta és buscar valoracions positives o evitar valoracions negatives, les orientacions motivacionals es situen fora de l’aprenentatge en si mateix,és a dir, hi ha una orientació a l’estat. Mentre el professor explica, l’alumne pot tenir vergonya per pregunta algun cosa que no entén o prefereix parlar al seu company que no pas escoltar al mestre. Quan realitza una tasca, creu d’entrada que aquesta no li sortirà bé, que no tindrà temps i, davant els errors, no es qüestiona els motius sinó que ho atribueix a causes externes o al fet que per ell era una tasca massa difícil.

L’orientació a l’estat no comporta autoregulació. L’enfocament de l’aprenentatge és superficial, s’estudia sense reflexionar i sense cap propòsit ni estratègia. Un exemple seria el cas de la nostra companya Estefanía Torres que sempre estudiava amb un enfocament superficial. Ella realitzava un aprenentatge mecànic a l’assignatura de filosofia ja que no aconseguia entendre el temari, estudiava amb la única finalitat d’aprovar.

Del que hem explicat fins ara, podem deduir que l’atribució de la causa de l’èxit i del fracàs de l’aprenentatge afecta de manera de manera directa a l’autoregulació i a la motivació.

L’atribució és una creença,

...