Derecho Procesal II

06/10/2010

TEMA 1. LA PROVA EN EL PROCÉS CIVIL.

1. Teoria general de la prova.

La LEC 2000 regula les disposicions general sobre la prova en els arts. 281-298.

Quan parlem de prova sovint ens referim a un concepte que és el període de

prova, i també ens referim a l’activitat que pretén acreditar i convèncer al jutge.

Altres vegades ens podem referir als mitjans concrets de prova (documental,

testimonial, pericial), i finalment en ocasions la prova també es pot referir al

resultat que es deriva de la valoració dels diferents mitjans de prova que s’han

practicat durant el judici (quedar provat).

Quan parlem de prova estem fent referència a una activitat processal, que es dóna

en el judici civil, i va dirigida a convèncer al jutge sobre la veracitat d’unes

afirmacions fàctiques (sobre fets) efectuades per les parts en el procés. Aquestes

afirmacions fàctiques es plantegen processalment en els escrits d’al.legacions, tant

en la demanda com en l’escrit de contestació.

1.1. La garantia constitucional de la prova.

El dret a la prova ve garantit constitucionalment a l’art. 24 CE, sobre tutela judicial

efectiva i que dóna dret a utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per a la

defensa, no només en un sentit estricte en el procés penal, sinó també defensa

d’interessos en general. Aquesta garantia constitucional té una sèrie de

conseqüències que el propi TC ha reflectit en un jurisprudència molt important:

El jutge ha de tenir un criteri favorable, en cas de dubte sobre la pertinència, a

l’admissió de la prova proposada per les parts (STC 187/1996, de 25 de

novembre).

El fet que el dret a la prova sigui un dret constitucionalment reconegut implica

que té una tutela constitucional, de tal manera que podem fer valdre la vulneració

al dret de la prova a través de tots els recursos ordinaris, i fins i tot a través del

dret d’empara constitucional.

Però el dret a la prova no és un dret il.limitat, ja que existeix la prohibició de la

prova il.lícita, de tal manera que totes aquelles proves obtingudes vulnerant els

drets fonamentals (art. 11 LOPJ) no tindran efecte.

1.2. Objecte de la prova.

La prova pretén acreditar afirmacions sobre fets, però també exposen els

fonaments de dret, els quals no vinculen i tampoc són objecte de prova com a

conseqüència del principi de iuris novit curia, on els fets no vinculen al jutge.

No tots els fets necessiten prova, sinó només els fets controvertits (art. 281 LEC).

Hi ha fets que no necessiten prova, els fets que són admesos per l’altra part, tant si

hi ha una admissió expressa dels fets com si hi ha una acceptació tàcita (arts. 425-

426 LEC). Però tampoc necessiten prova els fets notoris; quan parlem de notorietat

ens referim a un fet conegut pel conjunt de la societat, és a dir, per un nombre

important de persones, i aquest fet notori ha de ser al.legat però no necessita ser

provat.

Pel que fa al costum, l’art. 281 LEC, sobre l’objecte de la prova, ens diu que el

costum ha de ser provat, però això no serà necessari si aquest costum estan

d’acord les parts sobre la seva existència i contingut.

En quant al dret estranger, la LEC, a l’apartat 2 de l’art. 281, ens diu que aquest

dret estranger necessita ser provat respecte del seu contingut i la seva vigència,

ara bé, la LEC 2000 dóna la possibilitat de que el tribunal utilitzi tots els mitjans

que consideri necessaris per l’esbrinament d’aquest dret estranger i la seva

aplicació. Aquest dret estranger és necessari provar-ne dos aspectes importants:

quin és el contingut del mateix, i si aquest està vigent. No hi ha cap limitació de

prova per verificar aquests dos aspectes, tot i que els mitjans més idonis solen ser

la prova documental i la prova pericial d’experts juristes coneixedors d’aquest dret

estranger. Normalment els jutges, en aquesta potestat d’utilitzar tots els mitjans de

prova possibles, demanen una certificació dels consolats pertinents.

En últim lloc trobem les màximes d’experiència, que són un conjunt de

coneixements que formen part d’una ciència o d’un art. Les màximes d’experiència

comunes no necessiten ser provades, però sí que necessiten ser provades les

màximes d’experiències especialitzades, que són rellevants per establir

presumpcions (proves indirectes), així com per valorar altres proves.

1.3. Aportació de la prova.

Un dels principis fonamentals que regeix la teoria general de la prova en el procés

civil és el principi d’aportació de part, un principi general fonamental que el TC

jutilitza amb l’aforisme llatí: iudex iudicare debet secundum alleata et probata

partium (art. 282 LEC – Les proves en el procés civil es practicaran a instància de

part). El jutge ha de jutjar segons les al.legacions i els fets que són provats per les

parts, pel que en el procés civil són les parts les que han d’aportar els diferents

mitjans de prova per acreditar les afirmacions que fan sobre fets controvertits.

Però existeixen una sèrie d’excepcions a aquest principi, i és que el tribunal pot

acordar d’ofici que es practiquin determinades proves, que s’aportin documents o

dictàmens, quan així ho estableixi la llei. Supòsits d’excepció:

Art. 429.1 LEC: el tribunal pot acordar prova d’ofici, o pot demanar que les

parts aportin prova quan adverteixi la insuficiència de la prova proposada per les

parts.

Art. 435 LEC: es permet que el jutge demani la introducció de determinats

mitjans de prova, que podria ser que en un primer moment s’haguessin inadmès,

sense perjudici de la seva sol.licitud per aportar-los en diligències finals.

Art. 281 LEC: el dret d’estranger.

Art. 752 LEC: el judici sobre l’estat civil de les persones (judici de filiació,

d’incapacitat, de nul.litat, separació i divorci, els que tracten sobre la necessitat de

l’assentiment en l’adopció, etc. –art. 748 LEC–), que és una de les excepcions més

rellevants, per quant, amb independència de les proves que es practiquin a

instància de part, el tribunal podrà decretar d’ofici tots aquells mitjans de prova que

consideri pertinents.

1.4. Classes de prova.

Distingim entre fonts de prova i mitjans de prova. Quan parlem de fonts de prova,

estem fent referència a aquelles persones o aquelles coses que poden proporcionar

informació sobre els fets controvertits; en canvi, els mitjans de prova són

activitats processals que venen dirigides a acreditar fets controvertits. L’art. 299

LEC estableix els mitjans de prova admesos en el procés civil, pel que no existeix

una llista oberta, i següents: 1.- L’interrogatori de les parts, 2.- Els documents

públics, 3.- Els documents privats, 4.- Els dictàmens pericials, 5.- El reconeixement

judicial, 6.- L’interrogatori de testimonis. També s’admetran els mitjans de

reproducció de la paraula, el so, la imatge, així com els instruments que permeten

arxivar, conèixer o reproduir paraules, xifres, dades o operacions matemàtiques.

S’afegeix un tercer apartat, segons el qual quan aparegui un mitjà no

expressament previst en l’apartat anterior, del qual es pugui obtenir certesa dels

fets, el jutge l’acceptarà.

La segona categoria és la que fa referència a la prova directa i la prova indirecta.

Quan parlem de la prova directa estem fent referència a aquella activitat que

pretén acreditar, a través d’un enllaç lògic directe, un fet controvertit, mentre que

quan parlem de prova indirecta fem referència a les presumpcions. En la prova

indirecta ens trobem una estructura diferent: hi ha un fet base, un indici, que és el

que s’ha de provar, hi ha un fet presumit, i hi ha un enllaç racional entre el fet base

que s’ha de provar i el fet presumit. Normalment la prova indirecta s’utilitza quan

utilitzem el mitjà de prova pericial.

Juntament amb la prova directa i la indirecta, hem de parlar de la contraprova i de

la prova del contrari. Quan parlem de contraprova, aquesta té per objectiu

desvirtuar el fet base, i en canvi la prova del contrari el que pretén desvirtuar és

el fet presumi, perquè no hi ha hagut enllaç racional, o bé perquè tot i que s’ha

produït un fet base, no s’ha arribat a produir el fet presumit.

Dins de les classes de prova també hem de parlar de la prova preconstituïda i la

prova casual o processal. La prova preconstituïda és aquell mitjà de prova,

aquella activitat probatòria, que es produeix amb anterioritat al judici: la prova

preconstituïda per excel.lència és la prova documental. La resta dels mitjans de

prova són proves casuals, ja que es constitueixen en el mateix procés: la prova

de testimonis, l’interrogatori de les parts. Més dubtes planteja la prova pericial, ja

que és possible presentar-la juntament amb la demanda (preconstituïda), o bé

presentar-la durant el procés (causal).

1.5. Procediment probatori.

...