Derecho Procesal II
Enviado por olyaira • 3 de Marzo de 2014 • 24.466 Palabras (98 Páginas) • 224 Visitas
06/10/2010
TEMA 1. LA PROVA EN EL PROCÉS CIVIL.
1. Teoria general de la prova.
La LEC 2000 regula les disposicions general sobre la prova en els arts. 281-298.
Quan parlem de prova sovint ens referim a un concepte que és el període de
prova, i també ens referim a l’activitat que pretén acreditar i convèncer al jutge.
Altres vegades ens podem referir als mitjans concrets de prova (documental,
testimonial, pericial), i finalment en ocasions la prova també es pot referir al
resultat que es deriva de la valoració dels diferents mitjans de prova que s’han
practicat durant el judici (quedar provat).
Quan parlem de prova estem fent referència a una activitat processal, que es dóna
en el judici civil, i va dirigida a convèncer al jutge sobre la veracitat d’unes
afirmacions fàctiques (sobre fets) efectuades per les parts en el procés. Aquestes
afirmacions fàctiques es plantegen processalment en els escrits d’al.legacions, tant
en la demanda com en l’escrit de contestació.
1.1. La garantia constitucional de la prova.
El dret a la prova ve garantit constitucionalment a l’art. 24 CE, sobre tutela judicial
efectiva i que dóna dret a utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per a la
defensa, no només en un sentit estricte en el procés penal, sinó també defensa
d’interessos en general. Aquesta garantia constitucional té una sèrie de
conseqüències que el propi TC ha reflectit en un jurisprudència molt important:
El jutge ha de tenir un criteri favorable, en cas de dubte sobre la pertinència, a
l’admissió de la prova proposada per les parts (STC 187/1996, de 25 de
novembre).
El fet que el dret a la prova sigui un dret constitucionalment reconegut implica
que té una tutela constitucional, de tal manera que podem fer valdre la vulneració
al dret de la prova a través de tots els recursos ordinaris, i fins i tot a través del
dret d’empara constitucional.
Però el dret a la prova no és un dret il.limitat, ja que existeix la prohibició de la
prova il.lícita, de tal manera que totes aquelles proves obtingudes vulnerant els
drets fonamentals (art. 11 LOPJ) no tindran efecte.
1.2. Objecte de la prova.
La prova pretén acreditar afirmacions sobre fets, però també exposen els
fonaments de dret, els quals no vinculen i tampoc són objecte de prova com a
conseqüència del principi de iuris novit curia, on els fets no vinculen al jutge.
No tots els fets necessiten prova, sinó només els fets controvertits (art. 281 LEC).
Hi ha fets que no necessiten prova, els fets que són admesos per l’altra part, tant si
hi ha una admissió expressa dels fets com si hi ha una acceptació tàcita (arts. 425-
426 LEC). Però tampoc necessiten prova els fets notoris; quan parlem de notorietat
ens referim a un fet conegut pel conjunt de la societat, és a dir, per un nombre
important de persones, i aquest fet notori ha de ser al.legat però no necessita ser
provat.
Pel que fa al costum, l’art. 281 LEC, sobre l’objecte de la prova, ens diu que el
costum ha de ser provat, però això no serà necessari si aquest costum estan
d’acord les parts sobre la seva existència i contingut.
En quant al dret estranger, la LEC, a l’apartat 2 de l’art. 281, ens diu que aquest
dret estranger necessita ser provat respecte del seu contingut i la seva vigència,
ara bé, la LEC 2000 dóna la possibilitat de que el tribunal utilitzi tots els mitjans
que consideri necessaris per l’esbrinament d’aquest dret estranger i la seva
aplicació. Aquest dret estranger és necessari provar-ne dos aspectes importants:
quin és el contingut del mateix, i si aquest està vigent. No hi ha cap limitació de
prova per verificar aquests dos aspectes, tot i que els mitjans més idonis solen ser
la prova documental i la prova pericial d’experts juristes coneixedors d’aquest dret
estranger. Normalment els jutges, en aquesta potestat d’utilitzar tots els mitjans de
prova possibles, demanen una certificació dels consolats pertinents.
En últim lloc trobem les màximes d’experiència, que són un conjunt de
coneixements que formen part d’una ciència o d’un art. Les màximes d’experiència
comunes no necessiten ser provades, però sí que necessiten ser provades les
màximes d’experiències especialitzades, que són rellevants per establir
presumpcions (proves indirectes), així com per valorar altres proves.
1.3. Aportació de la prova.
Un dels principis fonamentals que regeix la teoria general de la prova en el procés
civil és el principi d’aportació de part, un principi general fonamental que el TC
jutilitza amb l’aforisme llatí: iudex
...