LA NOVEL·LA POLICÍACA

4. LA NOVEL·LA POLICÍACA

1. Origen del gènere i característiques

A finals del segle XVIII i a principis del XIX la novel·la pateix un canvi fonamental: deixa de ser didàctica i es converteix en literatura d’entreteniment. A aquest fet, s’uneixen una sèrie de millores tècniques en la impremta i, un augment de població: les ciutats es converteixen en grans nuclis urbans en procés d’industrialització; ciutats on la criminalitat augmentarà de manera significativa, sorgint, com a conseqüència, els primers cossos policials en el segle XIX.

Part de la població millora el seu nivell de vida i comença a disposar de temps lliure, creant-se el que s’ha denominat com a literatura d’oci. Degut a aquest fet, els diaris comencen a introduir entre les seves pàgines novel·les o fulletons per tal d’entretenir. És en aquest context, quan sorgeix la novel·la policíaca.

A l’hora de denominar el gènere, entre diferents especialistes del tema s’utilitzen noms com: novel·la de detectius, criminal, d’enigma, policíaca, etc. Però actualment, el consens està en afirmar que existeixen dues tendències:

        En primer lloc l’anomenada novel·la policíaca clàssica, novel·la d’enigma o d’investigació racional; aquestes novel·les presenten el fet criminal com un enigma per a la raó. La novel·la policíaca clàssica no va evolucionar de manera uniforme, sinó que ho va fer en tres línees diferents: la línia purament racionalista, amb personatges com Dupin o Poirot, on la raó és l’única font de la veritat; la línia més moralista, característica de personatges com Ms. Marple o Maigret, on a la raó s’uneixen coneixements de la psicologia dels personatges; i la línia més empírica, amb personatges com Holmes o Perry Mason, on la interpretació dels fets es mantén gràcies a mitjans tècnics i a conceptes científics.

        En segon lloc, trobem la novel·la negra, nascuda a Estats Units i introduïda a Europa a l’any 1945 a partir de la publicació d’una sèrie d’obres d’aquest gènere sota el títol de Sèrie Nove.

Investigant l’origen del gènere, existeixen dues posicions contràries respecte al naixement d’aquest. La primera, defensa que hi ha precedents des de les primeres manifestacions literàries de la història com Les mil i una nits, a Arquímedes i a Hamlet de Shakespeare. La segona postura, la que atribueix a Edgar Allan Poe la paternitat del gènere, és la que ha tingut més suport per part dels estudiosos del tema. És a partir de la publicació de Els crims del carrer Morgue, El misteri de Marie Rôget i La carta robada d’Edgar Allan Poe, que s’estableixen les característiques del gènere:

1. El plantejament d’un cas, que semblarà indesxifrable i complex, però que mitjançant la lògica i el intel·lecte es resoldrà.
2. Un detectiu aficionat, que no pertany a cap cos policial, posseeix unes extraordinàries qualitats deductives i d’observació, excèntric, fred, que qüestiona el cos policial i els seus mètodes i, sovint, amant de la ciència.
3. Un narrador coprotagonista amic del detectiu, a qui ajuda en la investigació.
4. La creació de personatges sospitosos d’haver comès el crim i dels testimonis.
5. El raonament com a medi per tal d’esclarir el crim, que suposarà un misteri i un enigma.
6. El mètode científic a ajuda per a la resolució del cas: observació, anàlisi i deducció.

1. Estructura i característiques

4.2.1 Components estructurals

En tota novel·la policíaca apareixen una sèrie d’elements entorn els quals s’organitza el discurs:

El narrador en la novel·la policíaca pot no revelar el misteri racional fins al final del relat, tal i com fa Agatha Christie en L’assassinat del Roger Ackroyd. O bé, també és propi del gènere presentar un narrador que no coneix del tot el que ha succeït com és el cas de Sherlock Holmes i Watson.

Respecte al marc espacial i temporal, aquest gènere acostuma a situar-se en les societats occidentals contemporànies, sobretot en els països anglosaxons i a França fins les últimes dècades del segle XX, quan apareixen novel·les ambientades en llocs com Àsia, Àfrica, països nòrdics, Itàlia, etc. Respecte a l’espai, el realisme de la novel·la demana escenaris públics dels fets: carrers de ciutats importants en la època, bars,  parcs, etc.

En relació amb els personatges, entre els principals, trobem al protagonista, que acostuma a ser un investigador, tingui una funció pública –jutge, fiscal, policia- o privada –detectiu, periodista, metge, advocat-; al antagonista, que pot ser conegut o no, i a la víctima.

4.2.2 Característiques de la novel·la clàssica i novel·la negra

La novel·la clàssica presenta un llenguatge , culte, elaborat, i ple de tecnicismes relacionats amb el camp de criminologia, medicina forense, advocacia, ciència, etc. Per contra, el relat negre intentarà reproduir al màxim el seu plantejament realista, sobretot en els diàlegs, el llenguatge col·loquial o introduint determinades paraules en argot. També, es caracteritza per la utilització de l’humor, sarcasme o la ironia i, la presentació de situacions absurdes.

...