LA RESPONSABILITAT CIVIL EXTRACONTRACTUAL:

TEMA 1. CONCEPTES FONAMENTALS

LA RESPONSABILITAT CIVIL EXTRACONTRACTUAL:

La responsabilitat contractual és una part important del dret, en la mesura en què aquesta part del dret afecta a tot un sector molt important. Afecta a tots els supòsits en els quals es produeixen danys.

Si una persona pateix un dany, la regla general és que el dany l’ha de suportar aquesta persona. Ara bé, el dret de danys, el que fa és analitzar una sèrie de casos en els quals el dret considera que les conseqüències d’aquest dany es poden traslladar a una altra persona (el dany no l’haurà de patir qui la sofert, sinó que podrà traslladar les conseqüències del dany a una altra persona).

Aquest conjunt de regles que ens diuen quan podem traslladar el dany a una altra persona són les normes de responsabilitat civil. Les normes de responsabilitat civil ens diran quan podem traslladar les conseqüències del dany d’una persona a una altra persona. Farà falta que existeixi un dany, una relació de causalitat i una actuació (amb uns determinats requisits).

Per tant, la regla bàsica en matèria de responsabilitat civil és la regla casum sentit dominus (qui pateix un dany, es queda amb aquest dany, i perquè la víctima sigui indemnitzada, hi ha d’haver una sèrie de conseqüències).

La responsabilitat civil es fa servir de moltes maneres (se li dona molts noms: dret de danys, responsabilitat civil, responsabilitat extracontractual [entre les parts no hi ha una relació prèvia, sinó que són parts en el què el propi fet del dany pot generar una obligació d’indemnitzar en benefici d’aquell que ha patit el dany]).

La responsabilitat és una derivació immediata de la realització d’un acte il·lícit que, a la vegada, causa un dany a una altra persona o a l’esfera jurídica pròpia d’una altra persona. Les persones interessades per la responsabilitat extracontractual són, en principi, estranyes entre sí, és a dir, no s’han de conèixer ni haver-se relacionat mai anteriorment. Tot i que si es coneixien o no és irrellevant per a què es produeixin els efectes propis de la responsabilitat extracontractual.

La funció de protegir a les persones davant del fet de danys i de rescabalar-les, no és una funció exclusiva en el nostre sistema jurídic de la responsabilitat extracontractual, sinó que hi ha altres mecanismes. EX: seguretat social, accidents de treball, responsabilitat patrimonial de l’Administració (l’Adm. respon quan causa danys d’una forma diferent)... En la sanitat pública, se segueix el règim de la responsabilitat extracontractual de l’Administració; en canvi, en l’àmbit privat, hi ha un àmbit de responsabilitat contractual.

El dret de la responsabilitat extracontractual té unes funcions (quan es donen els requisits perquè una persona hagi de respondre pel dany que ha causat a una altre persona):

1. Funció compensatòria: es tracta de compensar a la persona que ha patit el dany per col·locar a aquesta persona que ha patit el dany en la situació en què es trobaria si el dany no s’hagués produït mai.
2. Funció de demarcació: el dret de danys ens delimita (estableix una frontera) allò que es pot fer sense assumir cap conseqüència i allò que si es fa i es causa un dany a algú altre, s’haurà d’indemnitzar-lo. Delimita entre un àmbit d’actuació permès i un àmbit en el qual queda quartada la nostra llibertat en la mesura en què si causem un dany a un altre, haurem d’indemnitzar.
3. Funció punitiva: a Estats Units, el dret de danys, a més d’indemnitzar, castiga. En l’àmbit europeu (espanyol inclòs), el dret de danys no té permès castigar. El dret administratiu sancionador imposa multes, el dret penal imposa penes (amb la funció de prevenció general [les altres persones no actuïn d’una determinada matèria, ja que una persona ha estat castigada] i prevenció específica [la persona que ha estat castigada, s’ho pensarà abans de cometre un acte del mateix tipus]). A Espanya, només es compensen els danys, no es castiga.
4. Funció de prevenció: en la mesura en què el fet de saber que s’ha d’indemnitzar a una persona, comporta que els altres vegin que si ho fan, també hauran d’indemnitzar (prevenció general), i la persona que ha hagut d’indemnitzar, s’ho pensarà una mica més la pròxima vegada (prevenció específica).

EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL DRET DE DANYS:

En època de desenvolupament industrial (s.XIX-XX) ha evolucionat molt el dret de danys. Quan es produeix la Revolució Industrial, la societat evoluciona d’una manera en què es poden produir més danys dels que es podien produir anteriorment.

Al segle XIX comencen a aparèixer unes màquines de vapor que van sobre rodes (trens), i són tan insegurs, que els viatgers s’han de protegir per no cremar-se amb les espurnes de les calderes dels trens; les calderes es comencen a fer servir a les fàbriques (aquestes calderes poden explotar, i l’empresari no respon d’haver matat als obrers, perquè diu que va ser culpa d’un obrer); aparició dels automòbils...

El desenvolupament industrial fa que apareguin una sèrie de perills que fan sorgir la necessitat de crear una nova branca del dret: el dret del treball en general. A mesura que avança el temps, sorgeix la necessitat de treballar més les normes, crear noves normes i atendre noves realitats.

El primer principi, és el principi de la responsabilitat per culpa (responsabilitat subjectiva); eix sobre el qual es mou tota la responsabilitat extracontractual. Es comença a desenvolupar una idea que és que qui treu un profit amb una activitat que comporta un perill pels demés, pot dur a terme aquesta activitat, ara bé, si produeix un dany, haurà d’indemnitzar.

Quan hi ha activitats que poden causar danys (activitats socialment valuoses), es permet desenvolupar-la, amb la condició que si provoca un dany, haurà d’indemnitzar. Neix la idea de les assegurances obligatòries (si no existissin, la gent no podria conduir, ja que no podria respondre en el cas que causi un dany).

El desenvolupament de la societat, provoca que es puguin crear molts més perills dels que existien abans, i aquestes activitats perilloses s’han de realitzar d’una manera diferent: responsabilitat objectiva (responsabilitat que es dóna amb independència de la culpa o no culpa de la persona que ha actuat; ja no es mira si la persona que ha actuat ha actuat amb culpa o no. Es valora que la persona ha dut a terme una activitat perillosa, i com que s’ha realitzat el perill, la persona que ha dut a terme l’activitat, ha d’indemnitzar). Però no tots els casos d’activitats perilloses comporten una assegurança obligatòria.

També s’ha de dir que la jurisprudència del TS espanyol és molt dolenta en matèria de responsabilitat extracontractual, fins l’any 2000. El TS es troba amb una jurisprudència molt escassa (hi havia pocs articles dedicats a la responsabilitat extracontractual), i el que ha fet el legislador és fer una llei especial sobre la responsabilitat extracontractual, al marge del codi civil.

Cap els anys 60 es fa un tractat internacional, i comporta que hi hagi una llei de responsabilitat extracontractual. Per tant, es produeix, també, una evolució legislativa, que fa que aquesta sigui una part molt dinàmica del dret de danys. Avui dia, s’ha produït un fenomen: quan algú pateix un dany per accident de circulació, com s’indemnitza? Si una persona perd una cama, què val una cama (per exemple)? S’ha produït en els últims 25 anys, un intent d’establir uns criteris, que s’han estès a tots els casos, i que tenen una certa complexitat, perquè ens donen una resposta a què val un dany per accident de circulació, per exemple.

Si la víctima ha contribuït a causar el dany ha de restar la indemnització (se li reduirà la indemnització). Si la culpa és exclusiva de la víctima, no hi haurà indemnització.

DE LA RESPONSABILITAT PER CULPA A LA RESPONSABILITAT OBJECTIVA:

1. No pot haver-hi responsabilitat si no hi ha culpa o dol de qui va causar el dany.
2. El concepte de culpa té una dimensió fonamentalment subjectiva, caracteritzada per la negligència o imprudència, i té una implicació moral.
3. Les regles de la responsabilitat civil que disciplinen l’acte culpós, assumeixen la funció de “sanció” de la culpa, i disposen una “amenaça” dirigida també a prevenir eventuals comportaments danyosos.
4. Només els actes que du a terme un subjecte poden resoldre’s amb una sanció al seu càrrec.

TEMA 2: LES FRONTERES DE LA RESPONSABILITAT CIVIL:

L’obligació d’indemnitzar pot aparèixer d’actes de naturalesa diversa. Dues categories:

1. Persones que han d’indemnitzar a altres perquè estan vinculades amb una relació obligatòria (una part incompleix o compleix malament, i li causa un dany a l’altra part; el cas més típic és el de l’incompliment d’un contracte. Quan hi ha incompliment contractual hem d’anar a l’art. 1101 i següents del CC). S’ha d’advertir que l’art. 1101 CC es refereix a la responsabilitat contractual, però també es refereix a altres casos pels quals l’obligació sorgeix per llei.
2. Altres vegades, l’indemnització sorgeix entre persones que no tenen una relació prèvia; entre persones que es coneixen mitjançant l’accident (ex: accident de tràfic, abocament de residus tòxics d’una fàbrica en un riu...). En aquests casos (casos de responsabilitat civil o extracontractual, també anomenada responsabilitat aquiliana), ens trobem amb què el creditor no és una persona concreta i prèviament determinada, sinó que el que haurà d’indemnitzar vindrà determinada en el moment de l’accident. Aquests supòsits de responsabilitat extracontractual el trobem a l’art. 1902 del CC.

DIFERÈNCIES RESPONSABILITAT CONTRACTUAL I RESPONSABILITAT EXTRACONTRACTUAL:

• Diferent termini de prescripció entre la responsabilitat civil contractual (15 anys) i la responsabilitat civil extracontractual (1 any). DRET GENERAL

En Dret català, el que es fa és ajustar els terminis, però no s’han uniformat: l’art. 121-20 CCCat ens parla de la prescripció de 10 anys per la responsabilitat contractual, i l’art. 121-21 CCCat ens parla de la prescripció de 3 anys per la responsabilitat extracontractual. DRET CATALÀ

...