Pac.2 Igualdad Y Diferencia, Convivencia Y Marginación Social. Educación Social (UOC)

a) Igualtat i diferència

• Som realistes en parlar d’intercanvi entre persones com a font de riquesa?

Definitivament sí que crec que l’intercanvi entre persones suposa una font de riquesa, donat que tot intercanvi és positiu. En un principi, totes les persones tenim un referent cultural, adquirit per socialització i enculturació, el qual ens dóna una perspectiva a través del qual interpretem el món, la vida, les relacions socials, donant un sentit a la vida de cadascú. Aquest referent cultural provoca l’etnocentrisme etnoreferencial, el comú, que no és intencionat ni conscient ni crític, però tampoc és estàtic ni està determinat, així és variant, i és precisament l’intercanvi, la interacció i negociació amb altres persones el que el pot fer canviar. Si veiem i reconeixem el propi referent cultural i l’etnocentrisme, podrem analitzar-lo i criticar-lo, i obtenir una mirada més crítica sobre nosaltres mateixos i sobre tot el que ens envolta. D’aquesta manera, sortirem de la foscor de la qual parla San Román, T., (1996), és a dir, sortirem de la ignorància envers nosaltres i els altres.

Com sabem, les cultures no són “pures” ni estàtiques, sinó que interaccionen entre elles, i el resultat és fruit d’intercanvis, negociacions i interaccions. Per exemple, la nostra cultura té moltes influències de la cultura àrab, però també de moltes altres. I aquesta diversitat és positiva perquè ens dóna més llibertat, més coneixements, ens ofereix més opcions, més solucions possibles. En l’acostament a l’altre es poden esbrinar objectius comuns, la qual cosa ens pot portar a adoptar les solucions donades pels altres que satisfacin les nostres necessitats. Tots els humans tenim en comú la nostra capacitat d’adaptació, de l’acceptació dels elements culturals dels “altres”, la qual cosa ens permet el contacte i l’intercanvi, que ens possibilita saber més sobre l’ésser humà, sobre nosaltres mateixos.

Així, l’intercanvi sempre suposarà una font de riquesa, perquè genera el canvi, la transformació, el progrés, el coneixement, en definitiva; la llibertat, perquè serem més lliures i més crítics en la nostra manera de pensar, de relacionar-nos i de viure en general. En l’intercanvi amb l’altre ens pensem i repensem a nosaltres mateixos, ens construïm i reconstruïm. Ens fa qüestionar-nos les nostres idees o valors, negociar-los, pensar-los críticament i d’una manera més objectiva.

• Segons San Román, «La relación y la comunicación se efectúan a través de las diferencias y las desigualdades» (2006:106) Si partim d’aquest supòsit, resulta possible articular aquestes diferències en una convivència intercultural construïda entre iguals? Quina seria la proposta de l’autora?

Segons l’autora, en una convivència amb diversitat d’ètnies, existeix un interès per part de tots els sectors per mantenir i promoure les seves diferències, però “l’aïllament protector” de les cultures no és possible, així, es pretén que els immigrants tornin als seus llocs de procedència i es relacionin des d’allà amb el poder occidental. Tot i les diferències entres cultures, els drets humans s’imposen a nivell global, són universalitzats i etnocèntrics, perquè són formulats des dels paràmetres occidentals. Com diu San Román, en la relació intercultural existeixen dos camins: un des de la igualtat, donant lloc a la negociació entre iguals, una igualtat de drets, la qual cosa no suposa perdre les diferències ni imposar les particularitats occidentals, i, l’altre des de la jerarquització i la imposició, essent aquesta última opció la que ha prevalgut.

Però sí que és possible articular les diferències en una convivència intercultural construïda entre iguals, perquè, com diu l’autora, diferència i igualtat no són termes oposats ni excloents, perquè igual no s’oposa a diferent sinó a jerarquitzat i diferència no s’oposa a igualtat sinó a idèntic. El fet de que siguem diferents, no determina que no podem gaudir d’igualtat. Aquesta proposta és una negociació, la qual ha d’estar basada en la igualtat envers allò que és universalment polític, els drets universals (que no poden estan fonamentats en les diferències), i pel què fa al valor de les diferències i els límits de tolerància envers aquestes. Així, la proposta de negociació ha de partir des d’allò particular a allò universal, i ha de suposar la fi de la jerarquització. I és que no hem d’oblidar que quan parlem d’igualtat i de diferència, estem fent una comparació, la qual cosa suposa que existeix quelcom en comú, és a dir, tots els éssers humans som iguals i diferents a la vegada.

• En el nostre treball com a educadors en quines condicions s’ha de respectar el principi d’igualtat i en quines condicions s’ha de fer valer el dret a la diferència per mantenir unes relacions interculturals enriquidores?

El respecte a la diferència no està oposat a la igualtat dels éssers humans, perquè no s’ha d’associar la igualtat amb la uniformitat, sinó al respecte de la diferència. Per tan, en el nostre treball com a educadors/es hauríem de tractar a tothom com a igual, però respectant i atenent les seves particularitats i singularitats que tots tenim com a subjectes únics. Hem de vetllar perquè la igualtat de drets sigui efectiva i per l’abolició de les desigualtats sense que això suposi la pèrdua de les diferències.

Així, el principi d’igualtat s’ha de respectar pel què fa als drets i als deures, a la igualtat de condicions, d’oportunitats, de possibilitats i potencialitats, pel què fa al respecte i a una igualtat de tracte. La igualtat ha d’estar basada, per tan, en la no-discriminació.

El dret a la diferència s’ha de fer valer per tal de respectar la singularitat de les persones i de les seves cultures, s’ha de fer valer perquè suposa la riquesa de tots plegats, la diversitat. S’ha d’entendre també que les diverses cultures tenen escales de valors diferents i no són uns millors que els altres, perquè cada cultura es regeix per uns referents diferents que només es poden entendre des de dintre, i que els atorguen una manera específica d’entendre el món, les relacions socials i la vida.

b) Convivència

• Quan és necessari el qualificatiu d’intercultural? Quan parlem de convivència intercultural?

Com diu Rodrigo, M., la interculturalitat descriu una relació entre cultures, per tan, podríem dir que es dóna en el contacte entre dues cultures qualsevols. Però l’adjectiu d’intercultural l’utilitzarem quan més allunyats es trobin els referents culturals de dues cultures diferents, donat que es tindran menys elements en comú, donant-se maneres oposades o allunyades de pensar, de viure, d’entendre el món, les relacions, etc. Suposant, per tant, una interacció amb “l’altre” diferenciat, del qual en sorgeix l’intercanvi, la convivència intercultural i/o els conflictes.

Així, quan parlem de convivència intercultural ens estem referint a les relacions que mantenen grups diferenciats, els quals realitzen un intercanvi, negocien uns significats. L’ideal és que aquest intercanvi es faci sobre una base d’igualtat, de diàleg i de respecte mutu, essent l’objectiu principal la comunicació i la comprensió dels altres. En aquesta convivència no s’han d’imposar uns valors per sobre d’altres, perquè no és necessari identificar-se amb ells, es tracta d’acceptar les diferents formes d’entendre el món, la qual cosa ens portarà inevitablement a relativitzar els nostres referents culturals i a conèixer-nos millor. Així, la convivència intercultural suposa un model ideal d’interaccions en una societat multicultural en què es dóna un aprenentatge mutu i un enriquiment de totes les parts, podent sorgir també, òbviament, el conflicte.

• Quins elements participen? Amb quines dificultats ens trobem?

Com més elements tinguem en comú amb l’altre cultura més senzilla resultarà la comunicació intercultural. Però en la convivència poden donar-se conflictes i tensions entre les diverses parts, donat que s’han de negociar significats, per això és tan necessari donar lloc al diàleg, fomentar i potenciar les habilitats d’escolta, d’empatia i, sobretot, el respecte. Tots tenim una pertinència cultural, la qual ens pot portar a l’etnocentrisme, essent una de les dificultats més grans, tot i que no sigui intencionat ni conscient, és a dir, l’etnocentrisme etnoreferencial, el comú, el qual pot donar lloc als prejudicis i als estereotips. També podem trobar formes de racisme, xenofòbia, discriminació i marginació, els quals són fruit de la ignorància i la por envers allò desconegut. Per això és imprescindible analitzar les dimensions particulars com a subjectes culturals de cadascun de nosaltres, per tal de transformar prejudicis i estereotips, de ser més crític en definitiva.

• Quins són, segons Rodrigo, M. (2006), alguns dels criteris per a aconseguir una comunicació intercultural més eficaç en les nostres interaccions? Quin creieu que ha de ser el nostre posicionament personal i professional.

Segons Rodrigo, M. (2006) hi ha diversos criteris a tenir en compte si pretenem obtenir una comunicació intercultural eficaç. En primer lloc, hauríem de definir i establir una llengua comuna per a poder interactuar i entendre’ns el millor possible. Tot i que el llenguatge és molt important, no hem d’oblidar-nos del què transmetem amb el nostre llenguatge no verbal. S’ha de tenir també un interès per la cultura de “l’altre”, conèixer-la, si no a fons, al menys els trets més generals, i tot això sempre acompanyat

...