PAC 2 Relacions Interpersonals

1. D’acord amb Madrid, J. (2005), l’escolta és un procés actiu que requereix ser conscient de tots els signes que ens dirigeix l’emissor. Els elements principals de la destresa d’escoltar es recullen en el següent quadre:

ELEMENTS PRINCIPALS DE LA DESTRESA D’ESCOLTAR

Expressar conductualment l’interès i acceptació de l’altra persona Expressió acollidora del rostre, contacte visual no amenaçant, moviments moderats de cap, postura corporal relaxada, direcció del cos inclinat lleument cap a l'interlocutor, proximitat física adequada. Faciliten la creació d’un clima de confiança que fa que l’interlocutor es senti més segur i expressi amb més llibertat el seu món íntim perquè se sent escoltat

Observació atenta dels comportaments de l’interlocutor Comportaments corporals (postura, moviments i gestos), expressions facials (somriures, ganyotes, etc.), comportament de la veu (to, intensitat, pauses, èmfasis, silencis, etc.), respostes fisiològiques automàtiques (respiració ràpida, empal•lidir, tics nerviosos, etc.), característiques físiques del cos i aparença.

Comprensió correcta dels missatges verbals i no verbals del emissor - Descodificar correctament el llenguatge no verbal per evitar malentesos.

- No fer interpretacions ni conjectures.

- Dedicar temps a constatar les dades observables i integrar-les.

- Intentar captar el context íntegre de la situació comunicacional.

- Fer les interpretacions a mode d’hipòtesi que necessiten confirmar-se amb altres indicis (evitar formules verbals rotundes i dogmàtiques)

- Contrastar el llenguatge verbal amb el no verbal per comprovar el grau de convergència entre ells.

2. Fragment 1: El terapeuta mostra una bona expressió conductual per mostrar al Will el seu interès en ell. Es pot observar, per exemple, en les seves expressions acollidores del rostre, en els signes d’escolta (assenteix amb el cap quan el Will parla, fa sons com “hhmm”), manté el contacte visual amb ell, li fa preguntes per interessar-se en la cita que ha tingut amb la noia, repeteix paraules que diu en Will perquè es senti escoltat (“un pasote”). D’altra banda, el Will també fa mostres d’escolta al terapeuta i li demostra que reté la informació que li ha donat al retornar-li el diagnòstic de que s’ha creat una teoria perfecte per no conèixer a ningú de veritat. També es pot afirmar que el terapeuta observa atentament els comportaments del Will per comprendre’l, per exemple, després de dir-li que s’ha muntat una teoria per no conèixer a ningú de veritat es capaç de percebre els comportaments del Will de disgust i per relaxar l’ambient li fa un comentari jocós sobre els “pets” que es tirava la seva dona. Finalment, es pot observar com el terapeuta evita fórmules verbals rotundes i dogmàtiques i utilitza formules com “quizá lo que te preocupa es...”.

Fragment 2: en aquest fragment hi ha una posició més propera dels personatges, estan asseguts un al costat de l’altre perquè és una conversa més íntima. El terapeuta fa interpretacions sobre el Will i utilitza formes verbals rotundes y dogmàtiques (“eres un crio y en realidad no tienes ni idea de lo que hablas”), gairebé no hi ha contacte visual entre ells. El terapeuta també realitza conjectures sobre el què li contestaria el Will si li fes determinades preguntes. Però el Will escolta atentament al terapeuta i no aprofita les pauses per contestar perquè entén que nomes ha d’escoltar (per exemple, ni tan sols contesta al terapeuta quan li pregunta si és orfe perquè sap que no cal). Encara que no parla, les seves mostres d’escolta al terapeuta es troben en el llenguatge no verbal (ganyotes, aixecament de celles, etc.)

Fragment 3: en aquest fragment sí que s’observen els elements que s’han de tenir en compte a l’hora d’escoltar. Els dos personatges expressen conductualment l’interès per l’altre: contacte visual no amenaçant, postura relaxada (el Will fins i tot té els peus sobre una taula), etc. El Will fa preguntes constants sobre el relat del terapeuta mostrant així la seva implicació pel que li explica el terapeuta. El Dr. McGuire gesticula molt per expressar-se millor i en Will s’aixeca per estar més proper i també s’expressa gesticulant.

Fragment 4: en la conversació entre el Dr. McGuire i el professor Lambeau no es donen els elements claus per l’escolta. El contacte visual és amenaçant o de vegades es trenca aquest contacte (quan el professor s’estira al divà o quan el Dr. McGuire li aparta la mirada perquè es sent incòmode amb la situació). En ocasions s’interrompen i no deixen acabar de parlar a l’altre. Els dos utilitzen un to de veu elevat i intens i en ocasions criden. Les respostes fisiològiques automàtiques acompanyen a la situació tensa: respiració ràpida, nerviosisme (el professor no deixa de moure’s per la habitació, etc.). En la conversació del Dr. McGuire amb en Will si que es donen els elements necessaris en l’escolta: expressen conductes d’interès que es reflecteixen en les expressions del rostre, en el contacte visual, els canvis en els tons de veu, la postura del Dr. McGuire per exemple canvia totalment i ara està relaxada. Els personatges observen els comportaments de l’altre i adeqüen el seu discurs a aquestes respostes conductuals. Cal destacar quan el terapeuta li repeteix varies vegades que el que va passar no va ser culpa del Will, ho fa perquè en aquest moment no hi ha una escolta, encara que sembla que el Will escolta el missatge no l’interioritza i no se’l creu, fa falta que el terapeuta li expressi mitjançant la comunicació no verbal (s’apropa a ell i li fa una abraçada) en resposta a la tensió i l’empenta del Will. Es pot afirmar que hi ha un clima de confiança entre els dos.

3. Comunicació analògica: En el fragment 3 es poden observar tot un seguit de formes d’expressió gràfica (gesticulacions, mímica, entonacions,...) quan els personatges expliquen com va ser el final del campionat de beisbol de l’any 1975. A través dels gestos i tons de veu transmeten l’emoció del partit i els sentiments viscuts per les persones que van presenciar aquell partit.

Acceptació de la definició de l’altre: En el fragment 2 es pot observar aquest fenomen quan el terapeuta accepta la definició de l’altre (del Will) i el Will la del terapeuta. El terapeuta li verbalitza al Will la visió que està donant d’ell mateix (“te miro y no veo a un hombre inteligente y confiado, veo a un chaval creído

...