La Investidura Espanyola

INTRODUCCIÓ DEL TREBALL

En un sistema social i democràtic de Dret, la investidura és un acte d’especial rellevància, degut que parlem d’un canvi de govern de forma democràtica. És un procediment regulat, però que pot presentar greus dificultats, com les proposades en aquest treball.

Quan parlem d’investidura cal entendre-ho com a una cerimònia de presa de possessió d’algun càrrec oficial, honor, o ingrés a una col•lectivitat de caràcter honorífic. Per tant, a Espanya, la investidura parlamentària, és l’acte pel qual el Parlament reconeix i accepta un nou president del Govern. El candidat a president, però, és designat pel Rei (aquest procés d’investidura està regulat a l’article 99 de la Constitució Espanyola).

Principalment, cal saber que la investidura no és un acte actual, en aquest estudi agafem com a origen de d’investidura el Dret Romà. Agafem aquest, atès que és el que més s’assembla en el nostre procediment actual.

La principal qüestió plantejada en aquest treball gira entorn d’un supòsit en el qual el Rei no proposa cap candidat a la presidència del Govern. A partir d’aquesta hipòtesis, ens hem plantejat diverses situacions que es podrien produir a un Estat a partir d’aquest fet.

Com que actualment la investidura està presentant dificultats en alguns països de la Unió Europea, com n’és el cas de Bèlgica, Grècia i Itàlia. Hem volgut estudiar els procediments en aquests països en relació al nostre treball.

Al llarg de la nostra recerca aprofundim en aquests temes per tal d’intentar entendre millor el procés d’investidura, i sobretot, les seves dificultats.

LA INVESTIDURA A ROMA

La història de Roma es pot dividir en tres grans etapes històriques després de la seva fundació. Aquestes etapes són de forma cronològica: Monarquia (509 aC- 133 aC), República ( 133 aC- 31 aC) i per últim l’Imperi (31 aC- 476 dC). De totes elles ens centrarem en la República i allà estudiarem la proclamació dels diferents magistrats i analitzarem si ja en aquella època podríem trobar l’element de l’ investidura.

S’entén com a magistratura romana la dignitat, el càrrec i el conjunt d’atribucions que s’atribuïen a algun ciutadà per tal que desenvolupés algunes tasques específiques relacionades amb l’administració i la direcció política de la ciutat.

En l’inici de la nova època, el rei va ser substituït per les noves magistratures, les quals estaven compreses per: els cònsols, els pretors, els edils, els qüestors, la tribuna de la plebs, el senat i els comicis. Cal afegir, que quan es produïen supòsits excepcionals sorgien altres magistratures, les quals estaven compreses pel censor i el dictador.

La proclamació dels magistrats en època romana al•ludeix al procediment de la creatio. En la creatio intervenen el magistrat president, el col•legi d’auguris i el senat. A més, la proclamació dels magistrats en aquella època estava subjecta al sufragi dels cives (ciutadans romans), els quals estaven reunits en els comicis. Per tant, es podria afirmar que a la Roma republicana existia un procediment electoral que constava d’uns requisits formals derivats dels mores maiorum i d’uns requisits pràctics que serien els establerts a conseqüència del sufragi.

Com a procés electoral que parlem, en aquella època ja existien partits polítics, tot i que no estaven presents des de la nostra concepció moderna. Per tant, en aquella època el que nosaltres actualment anomenaríem partits polítics rebien el nom d’amicitia i per contra, els partits polítics que es consideraven fraudulents rebien el nom de sodalicium. A més, una altra característica que es podria associar en l’actualitat seria que aquests partits polítics presentaven campanyes electorals i que hi havia una pluralitat política i per això una competència electoral manifesta, sobretot en els càrrecs intermedis o més baixos que el del cursus honorum (magistri vici i magistri pagi). A més, els romans donaven molta importància al triomf electoral ja que ho entenien com que eren ciutadans escollits pels Déus o per Júpiter.

L’esmentat procediment electoral s’iniciaria amb l’aprovació d’un senatus consultum, el qual desencadenaria el procediment electoral. En aquest procés el senat desenvolupa un paper clau, ja que decidirà avançar, ajornar o suspendre l’activitat electoral, i serà qui dictaminarà el nombre de magistrats que es poden presentar i a quin d’ells correspondrà la presidència de les eleccions consulars. Per tant, en un nomenament comú seria proclamat un cònsol. Si sorgeix algun precepte extraordinari es podrà designar a un dictador o a la tribuni militum consulari potestate.

El cònsol és proclamat pels comicis centuriats, i aquests escullen a dues persones. Aquests escollits a cònsol hauran d’acudir al Senat i així un pren els auspicis ( senyals que en l’inici de l’activitat ja presagien el seu resultat) i l’altre cònsol dirigeix el procediment . Si els dos cònsols es troben absents durant les eleccions per motius bèl•lics hauran de fer un sorteig o arribar a un acord perquè el que es trobi en una situació més favorable hi assisteixi.

Si cap dels cònsols nomenats hi pogués assistir per causa justificada, o si aquests restessin malalts o incapacitats o els àugurs creguessin que no farien una bona funció es nomenaria a un dictador. Normalment es decidia recórrer a la dictadura per així poder evitar obrir un interregnum (magistrat suprem amb caràcter temporal) però realment amb aquest nomenament sempre s’acabava provocant l’efecte contrari al desitjat.

L’altra magistratura que només es produeix en cas extraordinari és la del censor. Aquesta magistratura era curul*, major, patrícia i sense imperi. El manament del censor durava divuit mesos. Estava formada per dos membres, els quals s’encarregaven de diverses tasques com: l’elaboració del cens, administració de les terres de l’Estat i l’arrendament dels impostos i de les obres públiques; la persecució de la honorabilitat dels ciutadans i el nomenament dels senadors.

Els edils curuls i els qüestors són les magistratures menors i sense imperi. La diferencia bàsica és que els edils curuls són curuls i els qüestors no ho són, i que les tasques que desenvolupen són diferents. Així, un edil curul s’encarregava: d’organitzar festes públiques, de mantenir l’ordre públic i d’abastir cereals i regular els preus; mentre que els qüestors es dedicaven a diferents tasques depenent de la seva especialització.

Dins dels magistrats plebeus hi trobem: la tribuna de la plebs, els Comicis i el Senat.

La tribuna de la plebs va ser escollida pels plebeus i en èpoques posteriors per a la comitia tributa. L’objectiu d’aquests magistrats consistia en protegir als plebeus davant dels possibles abusos de poder dels patricis. Aquesta magistratura no disposava d’imperium però sí de potestas.

El Senat era una magistratura formada per patricis i de caràcter vitalici, la qual constava de molts privilegis però també de certes restriccions. Dins del Senat hi havia dues distincions: els senadors que ho eren per dret propi i els senadors que ho eren perquè havien dut a terme anteriorment una altra magistratura. Aquest últims tenen dret a assistir a les reunions del Senat, però no a vot. El procediment per arribar a ser senador constava de tres vies: la primera, a elecció directa del censor; la segona, a elecció indirecta del poble per elegir-te per dur a terme una magistratura; i la última, a elecció del mateix senat. Com que el càrrec de senador era un càrrec vitalici, hi havia unes pautes marcades per poder finalitzar el càrrec, les quals eren : la renuncia, l’aplicació de la nota de censura i la perduda de la ciutadania.

Els senadors duien a terme: l’Administració de l’Estat, la política provincial, el comandament militar, la política exterior, el consultum ( La petició d’opinió del Senat sobre un assumpte realitzat per un magistrat); autoritas patrum ( Facultat per rebutjar les decisions de les assemblees populars). Els senadors, a més s’encarregaven d’establir quan fóra necessari l’interregnum (magistrat suprem amb caràcter temporal)

Pel que fa a la magistratura dels comicis hi havia de diferents tipus (comitia curiata, comitia centuriata, comitia tributa i concilia plebis) i s’havien de celebrar segons l’edicte en dies idoneus, és a dir, un dia que no sigui ni fastus ni nefastus. El procediment estableix que entre el dia de la promulgació de l’edicte i el dia dels comicis ha d’existir un interval mínim d’un trinundinum, (vint-i quatre dies integrats per tres períodes de vuit dies). Des de que es produeix l’edicte de convocatòria fins a la celebració de les eleccions dels ciutadans, es poden fer públiques les voluntats d’accedir a una magistratura. Aquesta declaració de voluntat rep el nom de professio.

Com a conclusió i resposta de la pregunta, a Roma sí que es produïa la investidura, ja que en totes les magistratures s’ha seguit un procediment per atorgar a un ciutadà un càrrec important, on aquest té unes repercussions importants en la presa de decisions estatals. Per tant, podem afirmar que l’investidura a Roma va suposar l’inici d’aquest element com es coneixeria després en el nostre dret actual.

QÜESTIÓ: Un cop finalitzades les següents eleccions generals, el Rei decideix no proposar cap candidat a la Presidència del Govern (art. 99 de la CE).

El fet que la Constitució designi al Rei com a cap d’Estat,

...