Religión Y Visión Del Mundo

Antropologia de la Religió

1ª Lectura: Antropologia religiosa, Lluís Mallart (1981)

És necessari, abans que res, assenyalar que l’antropòleg no s’acosta a la religió per estudiar-la amb el punt de vista del teòleg –per afirmar si és verdadera o falsa-, ni del filòsof –que s’interessa per la naturalesa mateixa de la religió- , ni del psicòleg –per estudiar les reaccions psíquiques de l’individu enfront els fenòmens religiosos-. L’objectiu més important de l’antropologia és la societat, no l’individu particular, és estudiar la religió com un fenomen cultural i social mitjançant l’observació directa.

L’antropologia també considera la religió un discurs humà, amb els seus processos de simbolització, de mites i de ritus i estableix una connexió entre el que és visible i invisible, catalogant als essers i creant comportaments i diferents formes de vida social. És difícil posar-se d’acord sobre els seus orígens, però també hi ha la necessitat de plantejar una teoria general de l’home i de les societats humanes que sigui universal a partir de la diversitat de pobles i de cultures que a través dels estudis antropològics varen anat sortint a la llum. El concepte de “estadi evolutiu” serà aprofitat per l’evolucionisme socio-cultural per explicar les diferents fases de desenvolupament per les que passa el fenomen religiós a través dels temps. Tylor troba una certa uniformitat de les religions en la civilització, deguda a l’acció de causes similars que configuren totes les societats i que , tant sols, es diferencien pels diferents graus d’evolució de cada societat en particular i, per tant, de la seva religió. (l’estudi de les “supervivències” és la mostra de que fenòmens culturals és mantenen en el temps i arriben als postres dies com a mostra de costums i maneres de fer religioses dels postres avantpassats.

Per altra banda, L. H. Morgan afirma que la semblança de les institucions i modes de vida obeeix a “uns pocs gèrmens primaris de pensament” que serien l’origen del present i que varen possibilitar el desenvolupament dels salvatge en bàrbar i d’aquest a home civilitzat. Morgan va ser el que va desenvolupar les idees de govern, família i de propietat, que més tard van ser desenvolupades per Engels i Marx. Per a Comte, que explicarà el fet religiós as partir de com l’home explica els fets a partir de formes sobrenaturals en les que els estadis de desenvolupament de dit fet religiós passarà per les fases de fetixisme, politeisme i monoteisme. Més tard Lubbok ampliarà dits estadis en: ateisme, fetixisme, totemisme, Xamanisme, antropomorfisme i monoteisme. Per contra R. Smith i E. Durkheim varen considerar coa a primera forma de religió el totemisme i Frazer va introduir la màgia com l’origen únic de totes les formes de religió. Més tard, serà amb Malinowski i Radcliffe-Brown i la denominada Antropologia Social amb la que el nou objecte d’estudi serà “l’estudi comparatiu i teòric de les formes de vida social dels pobles primitius actuals.

El debat sobre el concepte de màgia i les seves relacions amb la religió i la ciència s’enceta amb Frazer. Uns contemplaven religió i màgia com a fenòmens diferents, d’altres estableixen les arrels de la religió en la màgia, uns tercers consideraven la màgia com una degradació de la religió i per últim, d’altres, consideren que són formes d’un mateix discurs simbòlic. Frazer defenia que la màgia precedeix a la religió per la relació que existeix entre la causa i l’efecte, actuant aquesta com uina ciència primitiva que fracassa finalment donant lloc a la religió. Ell explica la màgia com a “ciència falsa” a través de la llei de l’associació d’idees per la semblança “màgia imitativa” i a través de la “màgia contaminant” la idea de la qual és que el que va estar en contacte una vegada encara ho continua estant sempre. Frazer considera la religió com un progrés de la humanitat i divideix la seva història en tres fases: Màgia, religió i ciència. Aquesta teoria va ser criticada per la seva falta de rigor etnogràfic ja que es posava en evidencia l’existència de societats en les que màgia, religió i ciència conviuen en el sí d’una mateixa cultura.

Va ser Durkheim el que va introduir els conceptes de sagrat i profà en el debat sobre la naturalesa de la religió i ens diu que la religió ha d’ésser considerada com un fenomen social i com a producte d’un pensament col.lectiu. Ell divideix els fenomen religiosos en creences i ritus, separats com el pensament i l’acció. Dintre de l’aspecte sagrat no tant sols estan els deus i esperits sobrenaturals sinó també una pedra, un arbre, un gest...depenent de la religió de la que parlem. Redueix aquestes dues categories a simples representacions col.lectives creades per la societat ja que el que fa que un objecte sigui sagrat és el fet de generar en ell una determinada creença, per tant, qualsevol objecte pot arribar a ser sagrat. Considera la religió com a expressió de la societat i a aquesta com a ànima de la religió. R. Otto analitza l’emoció religiosa com un sentiment de por i de terror sagrat, provocat per la incomprensibilitat i la inaccessibilitat del que és diví, com si fos un sentiment d’admiració sagrada per quelcom diferent a la realitat habitual. Mircea Elíade, considera el que és sagrat des de les seves manifestacions o “hierofanies” i les divideix en aquàtiques, celestes, biològiques i tòpiques. Considera que tenen dimensió universal permetent relacionar mites, símbols i ritus en cultures i èpoques diferents, encara que aquesta aproximació va ser rebutjada pels antropòlegs moderns per no tenir en compte l’efecte de l’economia, la cultura i les estructures socials. Finalment, per a Kluchon, la funció de la religió és donar un sentiment de seguretat davant de l’angoixa de les situacions imprevisibles de la vida, mentre que per Malinowski la religió i les seves cerimònies respon als perills que assetgen la cohesió dels grups socials establerts.

Sota el punt de vista de l’antropologia funcionalista, la bruixeria pot tenir també una funció social ja que existeix una correlació entre aquesta i l’estructura de la societat que la practica. La transmissió del poders del bruixot es regeixen per la gestació i l’herència. El bruixot és un esser humà a qui se li atribueix un poder sobrenatural. Podem dir que la bruixeria no està tant allunyada de la religió com podríem pensar ja que constitueix un dels elements que integren la complexitat de creences per les que els homes reben una interpretació del món.

Segons Hegel el fetixisme (elevar a la categoria d’esperit o Deu a aquells objectes que es creu que influeixen en l’home) respon a una de les fases de desenvolupament a través de les formes de la religió en les que els pobles africans s’haurien quedat aturats. Per a Come és tant sols un estadi evolutiu per el que tots els pobles han passat i que està allunyat de l’actualitat. Freud i Marx afirmen que es tracta d’un fenomen que encara es pot observar en les nostres societats actuals. Per Freud és una simple patologia individual en el que el fetix és un element simbòlic amb una forta càrrega sexual i per Marx és el resultat normal de la societat capitalista en la producció dels objectes que es generen.

La història del fetixisme comença amb el mariners portuguesos en els seus viatges per les costes africanes. El seu nom prové de “feiticio” quelcom fictici o de “fetisso” objecte màgic. Des d’un principi es va creure que l’home primitiu no era capaç de diferenciar antre el símbol material (peça física) i la realitat que simbolitzava, entre trascendencia i immanència, de que no era capaç de pensar simbòlicament el món, per la qual cosa els seus objectes de culte no significarien res que no estes fora d’ells mateixos i per això consideraven a certs objectes com a Deus. L’antropologia religiosa ha anat més enllà en el seu estudi i ha arribat a la conclusió que els fetitxes són una classe particular de símbols rituals que contenen molta més informació de la que pensem. Aquesta informació depèn dels esperits als que s’invoca o del poder de la persona que els manipula. Aquesta símbols o objectes (biang) es defineixen en funció d’una relació personal. Els elements que la composen mostren el que es capaç de produir gracies a la força (evu) de la persona que els manipula. Els bruixots amb un evu antisocial els faran servir per fer el mal i els guaridors i endevinadors amb evu social aconseguiran fer el bé.

El xamanisme és una pràctica comú en les regions siberianes i en les tribus indies de les praderies nord-americanes. Es designa així a moltes formes d’un tipus religiós amb característiques comuns en les que el seu denominador comú és el conjunt de creences i pràctiques entorn a un personatge central al qui se li atribueix la capacitat de comunicar-se amb els esperits. El xaman gaudeix d’un prestigi religiós i social important i es veu com a sacerdot, mag amb poders sobrenaturals, restaura l’ordre, vetlla pels animals, és endevinador, és gaudidor , intervé en parts, avortaments, en casos d’esterilitat, fa d’intermediari entre els homes i els esperits i acompanya a las ànimes en la mort. La seva característica principal és la de “patir” la possessió dels esperits i entrar en estat de trànsit. Durant l’èxtasi la seva ànima puja als cels o baixa als inferns per realitzar la seva tasca. El xaman és també el defensor i el protector de la salut moral i física dels tots els components del clan. Qualsevol pot ser xaman

...