Assaig filosofia del llenguatge.
Enviado por Sandra Rigby • 3 de Julio de 2016 • Ensayos • 1.870 Palabras (8 Páginas) • 214 Visitas
Filosofia del Llenguatge I
És la referència dels termes lingüístics necessària per a explicar el significat
lingüístic?
L’anàlisi del llenguatge s’ha trobat davant el problema de la relació entre objecte i
signe, i sobretot com denotem, el qual afecta directament al nostre mode de
coneixement. D’aquesta manera, és possible que alguna cosa tinga sentit i no així
referència? Ens cal sempre la referència a l’objecte del món per tal d’explicar el
significat de les nostres proposicions? En aquest assaig intentarem abordar la qüestió
des del punt de vista dels dos autors més reconeguts dins l’àmbit de la filosofia del
llenguatge: Gottlob Frege i Bertrand Russell.
En Funció i concepte, un article publicat en 1891, Frege parla de funcions en el sentit
matemàtic, les quals usem per expressar arguments. La resposta a les formulacions de
les funcions, diu Frege, no resulten satisfactòries al no distingir entre sentit i
referència. En una equació, la denotació de la part que està a l’esquerre és la mateixa
de la part que està a la dreta. Açò porta a confondre sentit i referència, és més,
assenyala Frege que tendim a no reconèixer com a objecte allò que no percebem
sensiblement, i que per tant acabem considerant els signes numèrics l’objecte del
nostre estudi. Frege no pot acceptar açò perquè no podem parlar de cap propietat
sense acudir a la referència dels signes numèrics. Una simple definició res podria
aportar on ni haguera ni sentit ni denotació, perquè al definir aportem un sentit o
denotem un signe. Les diverses expressions dins una igualtat correspondran a diferents
aspectes però faran referència sempre al mateix. Ara bé, continua Frege, si una funció
fóra sols la denotació d’un nombre no hauríem avançat res. L’essència de la funció està
en el que hi ha de comú. D’aquesta manera, podem reconèixer una mateixa funció
completada de maneres diferents. La variable, aleshores, no la considerem com a part
de la funció sinó com a complementació, i l’anomenem el valor de la funció. Amb la
irrupció del que suposa la funció, s’ha ampliat el cercle del que apareix com a
argument i valor d’una funció al introduir els nombres complexos. Frege objecta que
de la igualtat de la denotació no se segueix la igualtat del pensament. Cal distingir
sentit i referència perquè la denotació pot coincidir i no així el sentit, és a dir, que dues
expressions no continguen el mateix pensament. La forma lingüística de les equacions
és afirmativa, el sentit de la qual és un pensament, i aquest pensament té un valor de
veritat, és a dir, la denotació de la oració. Frege distingeix també en aquestes oracions
la part insaturada i la part saturada. Una expressió representa un nom propi i significa
un objecte. Ara bé, què es un objecte no podem definir-ho, sols podem dir que un
objecte és el que no és una funció, la part insaturada. Una oració afirmativa és
completa, pel que el que denota ha de ser un objecte. Frege es guarda de no trobar
cap enunciat sense denotació. Tot i que el propòsit de l’article és parlar de la funció i
del concepte, Frege s’adona que la denotació és clau per explicar el significat dels
enunciats.
Sobre sentit i referència, publicat en 1892, és l’article més destacat del lògic Gottlob
Frege. En aquest article, Frege elabora la seua teoria del significat partint de la distinció
entre dos elements en relació a un signe: allò designat, l’objecte, que anomenem la
referència, i allò que està contingut en la manera en que es dóna allò designat, que
anomenem el sentit. D’aquesta manera, la referència en una igualtat serà la mateixa,
però no així el sentit. Frege a més, distingeix la representació del sentit i la referència.
La representació seria una imatge interna que ens hem format a partir de
l’experiència, en la que juguen un fort paper les emocions i que, per tant, és subjectiva.
Un nom propi o signe expressa el seu sentit i designa la seua referència. Frege planteja
una possible objecció i és que, quan parla, per exemple, de la Lluna, com sap que el
nom “la Lluna” té alguna referència? Com sabem que hi ha coses que tenen
referència? Com a resposta, insisteix Frege en que no es tracta ni d’una representació
de la Lluna ni del sentit de “la Lluna”, sinó que es pressuposa la seua existència, perquè
sinó aleshores parlar-ne perd tot el seu sentit. Una vegada ha analitzat Frege què
ocorre amb les paraules, passa a parlar d’enunciats complets, els quals contenen un
pensament, pensament com a contingut objectiu. Què és el pensament: sentit o
referència? Al substituir una paraula de l’oració per altra amb mateixa referència, el
pensament canvia, és aleshores sentit. Té un enunciat, per tant, sentit i no referència?
...