EL JARDINER DEL REI

EL JARDINER DEL REI

Aquesta història que ara explicaré és una història completament real, i va succeir fa molts i molts anys.

Prop de cap lloc, entre el mar i la muntanya, un avariciós rei governava avariciosament a tot un petit poble; era tan gran la seva avarícia que de tot tenia i de res donava. Posseïa un gran castell, capes de sedes exòtiques, cavalls pura sang, corones d’or plenes de diamants i qualsevol altra cosa que desitjos. Era tan gran la seva avarícia que també posseïa tots els sentiments que una persona pot obtenir sense esforç, com l’odi, la ràbia, la crueltat o l’enveja. Va ser aquest últim sentiment, l’enveja, el que li va fer sentir cels del seu fidel i alegre jardiner. No podia entendre com una persona que quasi no tenia res estigués sempre de bon humor, tot cantant i ballant mentre duia a terme la seva feina.

Un matí, envejós de la felicitat del jardiner, i ajudat per l’odi, va fer-lo portar davant seu i amb duresa li exigí que li donés el secret de la seva felicitat.

Majestat, no crec que hi hagi un secret universal, cada persona és diferent, però a mi personalment el que em fa molt feliç és donar a la gent pobre tot allò que em sobra. Per aquest motiu sempre dono una flor i una abraçada a tot aquell que ho necessita, ja que, com a jardiner, flors i amor és el que més tinc.

El rei, que mai havia escoltat la paraula “amor” i que la paraula “donar” li sonava molt malament, va mirar al jardiner estranyat i furiós. Davant de la incomprensió del monarca, el jardiner va suggerir-li que l’acompanyés a donar una volta al poble per mostrar-li in situ el que li acabava d’explicar.

Varen passejar tranquil•lament pels carrers i carrerons fins que finalment varen entrar a la taverna del poble. El jardiner, amb un gran ram de flors a la mà, es va apropar a l’amo del negoci i li va donar una flor, una abraçada i s’en va anar dient bon dia!. Un cop afora el rei molt enfadat i amb un to amenaçador li va dir:

M’has enganyat maleït jardiner!, tu deies que donaves el que et sobrava a persones pobres, i l’amo de l'única taverna del poble és una persona amb molts diners, aquest no es el secret que m’havies explicat abans.

Majestat, l’amo de l’única taverna del poble fa temps que va voler eliminar a la competència i així guanyar més diners, més dels que necessitava. Per fer-ho va haver de treballar tot el dia sense descans, descuidant a la seva família que finalment el van abandonar deixant-lo tot sol, pobre home!

Ple de ràbia perquè no entenia l'explicació que acabava de donar-li, el rei va sentir desitjos de donar-li un cop de puny, però finalment es va calmar doncs volia conèixer el secret del jardiner per aconseguir la felicitat. Passaran per davant de la peixateria on la peixatera treballava a un ritme inhumà. El jardiner es va apropar sense dir res, li va posar una flor al davantal i li va donar una abraçada. El rei vermell de rabia.

No ho entenc, aquesta peixatera ven el millor peix de tot el poble i mai li falten clients. No té res de satisfactori donar a qui ja en té, quan hauria de ser al revés: la persona que en té m’ho hauria de donar a mi.

Majestat, un bon dia la peixatera va negar-se a donar treball a un gran amic seu, ja que pagar-li el sou li suposava deixar de guanyar una mica de diners. L’amic, per tal de guanyar-se la vida, va haver d'allistar-se a l'exèrcit i anar a la guerra, on va morir. Ara l’ha perdut per sempre, pobra dona!

Novament el rei no va comprendre les explicacions del jardiner doncs ell trobava completament lògica la decisió de la peixatera. La seva indignació va anar augmentat cada cop més, ja que el jardiner no li mostrava el que ell volia saber i tenia la sensació que li estava prenent

...