Puleo, Alícia (2008) Libertad, Igualdad, Sostenibilidad. Por Un Ecofeminismoilustrado.

L'article de Alicia Puleo, teoritza les bases d’un moviment que ha denominat com a ecofeminisme il•lustrat. A partir d’un repàs dels plantejaments dels diversos moviments ecofeministes i, repensant allò que creu important, planteja les bases teòriques d'un sistema que pretén ser entès com una reflexió ètica però també política, sobre les relacions humanes entre sí, i aquestes amb la naturalesa. Proposa un model que, per una banda, aborda la qüestió de la crisi ambiental des de la perspectiva feminista, mentre que, per altre banda, no renuncia als ideals reguladors de d’universalisme il•lustrat. Alguns moviments feministes s’han desvinculat d’aquests ideals il•lustrats, ja que certament, no van complir (del tot) les seves promeses universals i emancipadores. Però tot i els biaixos androcèntrics del pensament il•lustrat, renunciar a els seus ideals -per l’autora- suposaria perdre uns valors molt potents i fonamentals alhora de construir un nou enfocament. Des de fa unes dècades, la consciència d’un ja greu problema mediambiental s’ha començat a estendre’s fora del cercle reduït d’ecologistes i científics, i s’ha començat a relacionar directament Drets Humans i protecció ambiental –en paraules de l’autora- l’ideal de justícia s’ha ampliat a ecojustícia. Tanmateix, el feminisme i l’ecologisme són dos lectures distintes de la realitat, i l’ecofeminisme es planteja com una relectura de la realitat que incorpora a més, valors fonamentals de ambdós moviments. Els eixos fonamentals de l’ecofeminisme il•lustrat són els següents: Ser un pensamiento crítico. Reivindicar la igualdad y la autonomía de las mujeres. Aceptar con prudencia los beneficios de la ciéncia y la técnica. Fomentar la universalización de los valores del cuidado hacia los humanos y hacia la Naturaleza. Asumir el diálogo intercultural. Y afirmar la unidad y continuidad de la Naturaleza desde el conocimiento evolucionista y el sentimiento de compasión.

Actualment, es notòria la desaprensió de les societats contemporànies pel que fa a exercicis reflexius, crítics i analítics. Tanmateix, i per aquest motiu, l’autora reivindica la necessitat d’inscriure l’ecofeminisme en la tradición ilustrada de irracionalitzación de las doctrinas i les práctiques opresivas. Sent conscient que qualsevol corrent de pensament, pateix el risc de convertir-se en doctrina, i en aquest sentit, Puleo assenyala la importància d’un procés de pensament dinàmic, obert a les propostes, que filtri i analitzi fins i tot allò que creu que ja ha fet, a ell mateix, començant sens dubte, per desmantellar l’ordre simbòlic del sistema patriarcal. Que revisi costums i prejudicis, evitant per exemple, la idealització de cultures que, tot i ser ecològicament sostenibles, no s’escapen del constructe patriarcal i de dominació. Fugint absolutament de exaltació d’una feminitat lligada a la Natura, i dimonització dels homes, “teoritzada” per alguns ecofeminismes, que creuen que la salvació del planeta esta únicament en mans de les dones. Per aquest motiu, la paraula ecofemnisme pot semblar un retorn a la ja vella identificació Dona/Natura, pròpia de moltes cultures i de les construccions patriarcals de gènere. Una vinculació que el feminisme s’ha esforçat a rompre i que ha servit de pretext al patriarcat per legitimar el domini tant de la Dona com de la Natura. Trencar amb els estereotips de gènere i amb els prejudicis androcèntrics, en tant que reivindicar l’autonomia i la igualtat de les dones significa a més, impulsar els drets sexuals i reproductius. Françoise d’Eaubonne, (que va encunyar el terme ecofeminisme) va intuir el problema de la superpoblació com una problemàtica que unia feministes i ecologistes. Reclamar la llibertat i el dret a decidir sobre el propi cos i la pròpia descendència és un tema encara inconclús a molts països. El pensament androcèntric ha menystingut totes aquelles formes de veure i relacionar-se amb el món considerades pròpies de les dones, i ha conceptualitzat la Natura com a quelcom femení. I les actituds i valors també tenen “gènere”. L’autora proposa l’universalització d’alguns valors “típicament femenins” com l’empatia i la cura.Valorar positivament les actituds considerades femenines i reconceptualitzar-les com a pròpies de TOTS els éssers humans pot representar un canvi de visió profund, alhora que trencar amb la dualitat raó/emoció i amb el seu pes simbòlic. Per altre banda, i pel que fa a la ciència i a la tecnologia, l’ecofeminisme il•lustrat no serà –com bé diu l’atricle- ni tecnofòbic ni tecnòlatra. Incorpora aquí el anomenat principi de precaució, assumit en tractats internacionals i en els documents referits a ciència i tecnologia de la UE. Les innovacions tecno-científiques no poden ni han de danyar el medi ambient, ni agreujar les diferències Nord-Sud, (a ser possible, han de representar millores) i evidentment, en nom del progrés, no es pot posar en perill drets fonamentals com el de la salut humana i no humana. El pensament i la praxis ecofeministes han revelat connexions entre desigualtat de gènere, sexisme, racisme, deteriorament ambiental, etc. En tant que teoria crítica de la cultura etnoandrocèntrica, l’ecofeminisme il•lustrat, permet entendre i combatre les conseqüències de les dualitats Nord/Sud, Home/Dona, Raó/Emoció, Natura/Cultura, etc. Aquesta teoria s’inscriu en la tradició de la crítica a l’opressió i en la defensa de l’ igualtat. Tal vegada, també aporta una mirada profunda que implica inevitablement replantejar el model de societat i els estils de vida, el constructe d’identitats humanes, i la nostra posició en i respecte el planeta.

2.

Alícia Puelo: (Buenos Aires, 1952) Filòsofa espanyola i autora del text. Doctora en filosofia i professora titular de d'universitat de l'àrea de Filosofia Moral i Política. Ha dirigit durant més de deu anys, la Càtedra d'Estudis de Gènere de la Universitat de Valladolid. Analitza els mecanismes socioculturals que impedeixen la superació d'aquesta desigualtat i els mitjans que la filosofia feminista ofereix per desactivar-les. En uns quants dels seus estudis sobre la Il•lustració examina les arrels d'aquesta assignatura pendent de les democràcies modernes. Els treballs que dedica a l'evolució del concepte de sexualitat en la filosofia contemporània de Schopenhauer a Georges Bataille és configurin com una crítica a les teories legitimadors de la violència a les quals s'ha referit amb el concepte de "erotisme transgressor". La seva proposta a la qual ha anomenat ecofeminisme crític o il•lustrat pot considerar-se una nova forma no essencialista d'ètica ambiental en clau de gènere. No considera que les dones es troben en una mena de simbiosi amb la natura, sinó que parteix de la conviccions que vivim una època de creixement insostenible i sosté que l'enriquiment mutu de la perspectiva feminista amb l’ecologista permetria construir una cultura d'igualtat i sostenibilitat.

Celia Amorós Puentes: (Valencia, 1944). Filòsofa i teòrica del feminisme, el seu treball ha estat de gran influència en el text d’Alicia Puelo en tant que l’autora en fa referència diverses vegades. Amorós és catedràtica per la universitat Complutense de Madrid. Fins el 1993 va dirigir l’Institut d’Estudis Feministes. Ha centrat la seva investigació en dos àmbits principals: la fonamentació i implicacions filosòfiques de la teoria feminista i la història de l'existencialisme. Ha centrat bona part de la seva investigació en la construcció de les relacions entre Il•lustració i feminisme. Li ha interessat especialment el tema del nominalisme, tal com ha estat tractat en l'obra de Jean Paul Sartre, i l'ha articulat amb la problemàtica de l'èxit de les dones de l'estatut d'individus, desmarcant-se de la seva adscripció als genèrics que les han heterodesignat. Actualment, està investigant el tema dels processos il•lustrats i les seves implicacions pel feminisme i les dones en l'Islam.

Claude Lévi-Strauss: (Brussel•les, 28 de novembre 1908-París, 30 d’octubre 2009). Antropòleg francès, una de les grans figures de la seva disciplina, fundador de l'antropologia estructural i introductor a les ciències socials de l'enfocament estructuralista basat en la lingüística estructural de Saussure. Donat el pes de la seva obra, dins i fora de l'antropologia, va ser un dels intel•lectuals més influents del segle XX. Així mateix, va se, juntament amb André Martinet, Roman Jakobson i MorrisSwadesh, un dels fundadors de l'Associació Internacional de Lingüística. Cèlia Amorós va realitzar la seva tesi doctoral sobre Lévi-Strauss.

Maria-Xosé Agra Romero: és professora de filosofia moral i política a la Universitat de Santiago de Compostela. Les seves línies d’investigació estan centrades en la filosofies polítiques contemporànies: teories de justícia i teoria feminista crítica. És directora de la Comissió tècnica de Gènere del consell de cultura gallega. Forma part de CIFEX (centre d’investigacions feministes i estudis de gènere) a la USC. També col•labora en diverses revistes.

Amelia Valcárcel: (Madrid, 1950). Filòsofa espanyola. Va estudiar a les universitats de Oviedo i de Valencia. La seva formació inicial va ser la de analítica i els seus primers treballs els va dedicar a l’ idealisme alemany. Va ser professora a la universitat de Oviedo i actualment és Catedràtica en Filosofia Moral i Política per la UNED.

Françoised’Eaubonne: (París,

...