Comentari Le madeleine

LA MADELAINE

PIERRE VIGNON

CATALOGACIÓ

L’església de La Madelaine, és una obra realitzada entre 1806 i 1842, començada per Pierre Vignon però la va continuar J. Huvé el 1829. De fet, l’edifici va ser projectat per Contant d’Ivry però realitzat per Alexandre Pierre Vignon, sobretot en el seu aspecte exterior. El material emprat és la pedra i es tracta d’una construcció de grans dimensions i avui es troba enmig d’altres construccions, a la Plaça de la Madelaine davant la rue Royale, a Paris.

El sistema constructiu és arquitravat a l’exterior i a l’interior és voltat amb cúpules. L’obra pertany a l’estil Neoclàssic del període napoleònic, també conegut com “Estil Imperial”.

Alexandre-Pierre Vignon(1763-1828), arquitecte del Neoclassicisme francès va ser deixeble de Claude Nicolas Ledoux. En col·laboració amb J.T. Thibault va construir el palauet de la Malmaison per l’emperadriu Joséphine, però la seva gran obra va ser el que en principi havia de ser un temple laic, el de la Madelaine.

ANÀLISI FORMAL

Els principals elements de suport a l’exterior són les 52 columnes corínties de 20 metres d’alçada que envolten el temple, amb base, fust estriat i capitell amb fulles d’acant. El mur tractat amb aparell isòdom se suma a les columnes com a element de suport i delimita l’espai interior, on ens trobem amb pilars i columnes gegantines.

Com a elements suportats, a la part externa destaquen l’entaulament amb arquitrau, fris decorat amb relleus i cornisa, i els dos frontons triangulars a la banda d’entrada i a la posterior. A l’interior i ha tres grans cúpules sobre petxines i damunt els tres trams quadrats de l’interior. Sobre les voltes hi ha una armadura de ferro que sosté la coberta exterior a dues aigües.

La planta és rectangular d’una sola nau elevada.

De l’espai exterior cal destacar tres aspectes claus. En primer lloc és un tipus de temple que segueix els cànons clàssics. És un temple octàstil ( té 8 columnes al front); pseudodípter (envoltat per un o més rengles de columnes però sempre amb dues files a la façana); construït damunt d’un alt pòdium de 7 metres d’alçada, amb una àmplia escalinata d’accés ( 28 esgraons) que condueix a l’única entrada del temple. En segon lloc, la combinació de línies verticals (columnes), amb les horitzontals de l’entaulament i el podi, configura a l’edifici un equilibri grandiloqüents. I en tercer i darrer lloc, les escultures religioses. El fris i els frontons tenen esculpides escenes religioses. Destaca el frontispici de la façana principal, el qual mostra una representació del Judici Final, obra de l’escultor Henri Lemaire (1798-1880) acabat el 1833.

Una porta de bronze amb baix relleus inspirats en els Deu Manaments ens condueix a l'interior. Així, l’aspecte exterior és el d’un gran temple clàssic que combina solucions gregues (columnata) i romanes (pòdium, escalinata només a una façana). L’entaulament corona l’edifici amb una coberta a dues aigües.

En relació al seu entorn cal remarcar que l’obra està situada a pocs metres de la Plaça de la Concorde presidida pel gran obelisc de Luxor, que arran de la Revolució Francesa va substituir la imatge de Lluís XVI. La perspectiva de la façana des de La Concorde o la rue Royale, és especialment destacable perquè queda emmarcada entre dos edificis amb columnates, obra de Jacques-Ange Gabriel (1698-1782) i, des de la seva escalinata podem veure a l’altre costat del riu el palau Bourbon, avui seu de l’Assemblea Nacional amb un frontispici semblant a la de la Madelaine. D’aquesta manera l’eix queda emmarca per dos temples, l’un de civil (Assemblea Nacional) i l’altre, des de 1842, religiós.

Avui el conjunt no es pot entendre sense considerar la planificació urbana de Haussman, encarregada per Napoleó III quan les necessitats d’expansió urbana i de control de la població van suposar la transformació de la ciutat medieval en una ciutat moderna.

Interiorment és una enorme i obscura cel·la decorada amb marbre, daurats i escultures. Al final d'aquesta llarga nau voltada amb cúpules sobre petxines localitzem un absis decorat amb un fresc on Crist i Madeleine són acompanyats per personalitats històriques del temps de Napoleó.

Les tres voltes esfèriques dels tres trams estan sostingudes sobre grans columnes corínties i al final es remata amb un absis semicircular. L’obra evoca un gegantesc panteó, més similar a unes termes romanes que a la tradicional disposició d’una església. Destaca la seva foscor, un tenebrisme que no és buscat, sinó la conseqüència de substituir les obertures laterals per frescos representatius de la vida de Maria Magdalena.

L'estil d'aquesta obra és el Neoclassicisme i més concretament de l’anomenat estil Imperial de l’època napoleònica.

La passió del món clàssic, tret fonamental de l’estil el podem trobar en La Madeleine: té l'aspecte exterior d'un temple clàssic; es combinen elements (columnes ,ordre, frontons, etc.) característics de l'arquitectura grecoromana; la recerca de l’equilibri i la proporcióés un altre dels seus trets característics (combinació de verticals i horitzontals, èntasi de les columnes i corbes òptiques).

La Madelaine és més romana que grega per les dimensions, per l’utilització de l’ordre corinti, pel pòdium, per les cúpules interiors i perquè així Napoleó intentava emular l’antic i gran imperi romà.

No es tracta de pura imitació sinó d’una adaptació als nous temps i la construcció es fa amb tècniques modernes.

Es rebutjaven les ornamentacions supèrflues i es van fer un gran nombre d’edificis de caràcter públic (una manera d’exaltar el poder dels governants), com el d’aquest exemple.

SIGNIFICAT I FUNCIÓ

És un temple laic per guardar-hi els trofeus i les banderes agafades als enemics (funció commemorativa, enaltidora dels exèrcits francesos), que esdevé un edifici religiós. Actualment és una església cristiana dedicada a Madeleine.

Tot l'exterior de l'edifici

...