PAC 1 psicologia del desarrollo

PAC A

Andrea Garcia Palomino

1.1.

El vincle afectiu que tenen els infants amb la mare va evolucionant en la mesura en que l’infant va avançant en el seu desenvolupament. És per això pel que Bowlby descrivia quatre etapes o fases d’afecció:  

• Fase 1: Preafecció (de 0 a 6 setmanes)

L’infant mostra preferència per estímuls socials i reacciona a les veus familiars, però no hi ha evidències de que reconeix a les persones. Es van adaptant a la societat mitjançant el plor, la imitació, el somriure, preferència de rostres, etc. (Mariscal, S. 2009). 

• Fase 2: Formació de l’afecció (de 6 setmanes a 6 mesos)

Les conductes i les respostes del nadó tenen una orientació molt més clara i definida envers la mare que en l’etapa anterior. Somriu, balbuceja i segueix amb la mirada la seva mare de forma més consistent que la resta de persones. Tot i això, no mostra ansietat de separació quan la perd de vista; el que el fa enfadar és la pèrdua de contacte humà. (Marcos, A. 2014, pàg:9)

• Fase 3 🡪 Afecció (de 6 a 24 mesos)

El vincle afectiu entre la mare i l’infant és clar i evident. En aquesta etapa, l’infant sí que mostra ansietat i enuig si se’l separa de la seva mare. A partir dels vuit mesos, és possible observar com el nadó rebutja altres persones pròximes del seu entorn, perquè l’únic que el satisfà i el calma és estar protegit per la seva mare. Per això, en aquesta fase, tots els esforços de l’infant aniran encaminats a atraure l’atenció i la presència de la mare (Marcos, A. 2014, pàg:9).

• Fase 4 🡪 Formació de relacions recíproques (de 18 a 24 mesos en endavant)

En aquest període, i coincidint amb l’aparició del llenguatge i la capacitat de representar la realitat mentalment, l’infant és capaç d’anticipar i predir el retorn de la seva mare quan ella està absent. Això permet rebaixar l’ansietat per la separació, ja que l’infant és capaç de comprendre que aquesta separació no és definitiva i que la mare tornarà en algun moment (Marcos, A. 2014, pàg:9).

Identificació dels casos d’infants

La Fàtima i Salma  tenen un aferrament segur perquè es mostren tranquil·les i sociables a l’hora d’arribar amb la mare. Un cop la mare marxa, no es relacionen tant amb els altres iguals. Sembla que si no tenen el punt segur de referència de la mare, no es decideixen a explorar l’entorn, per el moment.

Com a educadora, el meu consell per aquest cas i tipus d’aferrament (segur) és donar als infants confiança, afecte i seguretat per tal de cobrir les seves necessitats bàsiques i per tal de que vagin creant el seu jo com a persona, a la vegada que trobin seguretat i refugi a nivell emocional.

“La ciència i el pas del temps ens han demostrat que dedicar temps, atenció i tenir cura de l’infant és la millor inversió per assegurar el seu correcte desenvolupament emocional.” (Fawaz, D. 2016)

En Joan té un aferrament desorganitzat o desorientat perquè la seva conducta és difícil d’explicar. El seu comportament és contradictori i sembla que es senti desconfiat en tot moment.

En aquest cas, el meu consell és que com educadors, el primer de tot és detectar quines mancances i necessitats té aquest infant per el tipus de conducta dels pares-mares i a partir d’aquí mirar d’apropar-me a ell/a (infant) de la manera més respectuosa i pacient possible. És adient observar molt bé com reacciona a les accions per tal de poder detectar possibles negligències familiars, patiments, etc. Com a persona referent a l’escola per a l’infant crec que es convenient acompanyar-lo emocionalment donant-li a entendre que pot confiar en tu, sempre i quan ell vulgui.

El Borja té un aferrament Resistent perquè s’enfada quan la mare marxa. El seu comportament reflexa que l’infant busca la proximitat de la mare a l’hora que la rebutja.

Amb aquest tipus d’aferrament, l’infant tendeix a no estar conforme amb tenir disponible la figura del cuidador al seu abast. En aquest cas penso que s’ha d’intentar calmar-lo sense perdre la paciència encara que l’infant estigui enfadat, sempre respectant l’espai que necessita i entendre que encara que es senti frustrat no hem de sentir-nos que fem malament, sinó que necessita expressar-ho d’aquesta manera i que li estem donant al seu abast, l’acompanyament que necessita. També seria positiu acompanyant-lo a que centri l’atenció en alguna cosa que l’interessi (jocs, capses sensorials, etc.).

I per últim, la Carmen, té un aferrament evasiu o evitatiu perquè sembla que no li influeix en res si el pare està o no. No té cap tipus de reacció positiva ni negativa tant a l’hora de marxar el pare com a l’hora de recollir-la.

En aquests casos, el consell que crec que és més adient és que per part de la figura referent d’aferrament és no posar distància amb l’estat emocional del nen. No tornar-nos hostils ni angoixats i no tenir una actitud sobre controladora, ni sobre estimulada cap a l’infant. Anar observant quin procés va fent i valorar segons el que vagi succeint.

...