Dret Tributari

Universitat Pompeu Fabra

DRET TRIBUTARI

[pic 1]

Hisenda Pública i Activitat Financera

El Dret Financer pot contemplar-se com:

• Sector de l’OJ : conjunt de normes i principis jurídics relatius a la constitució i gestió de Hisenda Pública, és a dir, a l’activitat financera.
• Disciplina jurídica: sistema de conceptes per interpretar i aplicar l’OJ de Hisenda Pública o a l’activitat financera

L’activitat financera consisteix en l’obtenció/recaptació d’ingressos públics dels ciutadans per destinar-los a despesa pública amb la qual les administracions destinaran els recursos financers a la satisfacció de necessitats col·lectives de la població. Per tant, l’activitat financera té un caràcter econòmic, públic i instrumental (no només serveix per al finançament de l’administració), i és exercitada per ens públics.

El concepte d’Hisenda Pública  pot ser considerat des de diferents perspectives: sentit subjectiu o objectiu.

• Sentit subjectiu/dinàmic: òrgans de l’administració que desenvolupen la pròpia activitat financera. S’entén per Hisenda Pública els procediments a través dels quals els drets i obligacions de contingut econòmic es converteix bé en ingressos públics o bé en despeses públiques.

Resum: identificador de drets i obligacions econòmics, convertits en l’ingrés i despesa pública.

• Sentit objectiu/estàtic: conjunt de drets i obligacions que són de titularitat pública de l’administració. S’entén per Hisenda Pública el conjunt de drets i obligacions de contingut econòmic la titularitat de la qual pertany a l’Estat i als seus organismes autònoms (Llei 47/2003, de 26 de novembre, General Pressupostària, en relació amb l’Estat, article 5.1)

Habitualment, utilitzem el concepte d’Hisenda Pública en sentit subjectiu. També s’utilitza una altra expressió per Hisenda Pública: tresor públic. En un estat compost, com és el cas espanyol, existeixen tantes hisendes públiques com ens territorials dotats d’autonomia política i financera.

Dret Financer. Concepte, contingut i autonomia

El Dret Financer es una branca de l’OJ que s’encarrega d’estudiar i analitzar aquelles normes i principis jurídics que regulen l’activitat financera. És a dir, organitza els recursos constitutius de la Hisenda de l’Estat i de les restants entitats públiques, territorials i institucionals, i regula els procediments de percepció dels ingressos i d’ordenació de les despeses i pagaments.

En definitiva, l’objectiu del dret financer és l’estudi de les normes jurídiques reguladores de:

• Ingressos públics (entrades de diners en el patrimoni d’un ens públic per tal de reunir recursos per a la cobertura de les seves despeses).
• Despeses públiques (sortides de fons del patrimoni d’un ens públic amb la finalitat de satisfer les necessitats econòmiques que li competeix atendre).

Entre l’ingrés públic i la despesa pública existeix una connexió. L’article 31 de la CE estableix principis de justícia que operen a la vegada en els ingressos i despeses públiques.

En el passat hi van haver dubtes sobre la denominada autonomia científica del dret financer. És a dir, es va plantejar si l’activitat financera, que pot ser estudiada per les ciències econòmiques, polítiques o sociològiques, també pot ser objecte d’estudi d’una branca autònoma del dret, com és el dret financer.

[pic 2]

• DRET PRESSUPOSTARI

El dret pressupostari és el conjunt de normes i principis jurídics que regulen la preparació, aprovació, execució i controls del Pressupost de l’Estat i els demés ens públics.  

El concepte de despesa pública es pot considerar com:

1. el conjunt de necessitats públiques, per exemple l’educació, les pensions, la sanitat... que precisen recursos públics per ser cobertes
2. la sortida de fons de les caixes dels ens públics o flux monetari que han de realitzar-se a través d’un procediment administratiu establert i controlat. En aquest cas, cap despesa pública pot realitzar-se sense que hi hagi un crèdit pressupostari previ, és a dir, exigeix l’existència prèvia d’un crèdit o una autorització pressupostaria.

El pressupost estableix l’assignació dels recursos públics a les diverses necessitats col·lectives, així com la previsió d’ingressos a través dels quals es finançaran. En els nivells estatal i autonòmic, el pressupost pren la forma d’una llei, mentre que en l’àmbit local s’aprova pel Ple com a manifestació de la importància que té la representació popular en l’aprovació del mateix.

• DRET TRIBUTARI

El dret tributari té per objecte l’estudi de la part de l’OJ que regula l’establiment i aplicació dels tributs (impostos) que són prestacions patrimonials coactives (art.31.3 CE) i d’estructura contributiva (art.31.1 CE). Aquests tributs són prestacions patrimonials dineràries basades en el principi de capacitat econòmica que tenen la finalitat de finançar la despesa pública imposada per llei per l’Estat.

Existeixen altres ingressos púbics, com per exemple el deute públic o els ingressos patrimonials (aquells que l’ens públic obté derivats de l’explotació de bens patrimonials o per ser accionista d’empreses públiques o privades).

Principis constitucionals del Dret Tributari

A l’art. 31 CE, relatiu als drets i deures dels ciutadans, es troben els principis materials relatius als tributs (principals recursos públics) i a les despeses públiques, així com l’exigència de que els tributs s’estableixin mitjançant una llei formal.

Artículo 31.

1. Todos contribuirán al sostenimiento de los gastos públicos de acuerdo con su capacidad económica mediante un sistema tributario justo inspirado en los principios de igualdad y progresividad que, en ningún caso, tendrá alcance confiscatorio.

2. El gasto público realizará una asignación equitativa de los recursos públicos, y su programación y ejecución responderán a los criterios de eficiencia y economía.

3. Sólo podrán establecerse prestaciones personales o patrimoniales de carácter público con arreglo a la ley.

Dins d’aquest article, hem de distingir entre:

• Principis materials relatius als tributs o de justícia tributaria (art.31.1 CE)

Fan referència a com ha de ser el deure de contribuir (el seu àmbit i límits). És a dir, indiquen com ha de repartir-se la càrrega tributària per a que el sistema tributari sigui just. Principis:

• Principi de capacitat econòmica. Contribuir en funció de la riquesa que es posseeix. Distinció:

• Capacitat econòmica absoluta: aptitud abstracta per contribuir. S’ha de tenir en compte a l’hora de tipificar els supòsits de fet dels tributs
• Capacitat econòmica relativa: aptitud individual per contribuir. S’ha de tenir en compte a l’hora de regular els elements de quantificació del tribut.

Per a que l’administració pública ens pugui exigir un tribut, el sistema fiscal ha d’estar configurat de la manera que només poden ser subjecte d’actes/fets/negocis que manifestin un determinat nivell de riquesa per part de la persona. S’estableixen diferents índexs de capacitat econòmica contributiva:

• Directes: obtenció/rendiments/possessió d’un determinat patrimoni. Adquisició o transmissió de drets entre persones (per exemple, casos d’herència o compravenda immobiliària).
• Indirectes: actes de consum (per exemple, anar a una botiga a comprar o anar a esmorzar)

Aquests tributs ens els exigeixen les AAPP.

• Principi de generalitat. Prohibeix que en el sistema tributari espanyol existeixin discriminacions o privilegis en el repartiment de la càrrega tributària. Els beneficis tributaris es permeten però han de tenir una justificació objectiva i raonable.

Resum: no discriminacions, ni privilegis en el repartiment de la càrrega tributaria.

• Principi d’igualtat. Exigeix que situacions econòmicament iguals siguin tractades de la mateixa manera, i a la inversa. Permet diferències de gravamen que tingui una justificació objectiva i raonable. Permet desigualtats qualitatives per promoure la igualtat material.

Resum: les situacions econòmiques similars seran tractades de la mateixa manera.

• Principi de progressivitat. A mesura que augmenta la riquesa de cada persona, augmenta la seva contribució a les càrregues públiques en proporció superior a l’increment de la riquesa. Es predica del conjunt del sistema tributaria i no de cada tribut en particular. Per tant, poden existir tributs proporcionals.

Resum: A més riquesa, més deure de contribuir

• Principi de no confiscatorietat. Suposa la exigència lògica de no esgotar la riquesa dels subjectes, però també és una garantia directa del sistema tributari davant desviacions que poden desvirtuar la naturalesa del tribut com instrument recaptador i redistributiu.

Resum: No esgotar la riquesa dels subjectes, desvirtuar el tribut.

• Principi de legalitat tributaria o de reserva de llei (art.31.3 i art. 133.1, 2 i 3 CE)

L’establiment i la regulació dels tributs s’ha d’efectuar per llei. Es a dir, tot ha d’establir-se per llei i tot tribut ha de regular-se. La reserva de llei comprèn la creació ex novo de tributs i la regulació dels seus elements essencials (fet imposable, subjectes passius, meritació, beneficis tributaris, elements de quantificació, terminis de prescripció, drets i deures dels contribuents).  En canvi, els elements estrictament procedimentals poden regular-se per normes reglamentaries, de rang inferior a la llei (terminis dels recursos, condicions de pagament, etc.).

...